Contra la transparència metropolitana

«Hi ha dues coses que no convé que la gent vegi com es fan: les lleis i les llonganisses». La cita és d’un episodi de la sèrie The West Wing (El ala oeste de la Casa Blanca) i ajuda a explicar la política com una activitat que demana discreció i clarobscurs. La democràcia parlamentària és un joc de cessions, acords, negociacions i compromisos, i costa molt que funcioni quan cada pas s’emet en directe als mitjans i les xarxes socials. Vistes massa de prop, les transaccions polítiques poden acabar semblant un mercat de Calaf sense cap convicció autèntica, però són indispensables. Són la base de la democràcia pluralista.

El projecte metropolità va fent camí acompanyat d’alguna polèmica. Fa pocs dies els regidors d’Esquerra a l’ajuntament de Tarragona van demanar que el vot a l’estructura metropolitana que tot just comença a germinar fos ponderat i ajustat a la població. Ras i curt, que Tarragona i Reus puguin fer i desfer sense massa contemplacions. La idea és extemporània perquè l’Associació per a l’Impuls Metropolità del Camp de Tarragona no és el projecte sinó la llavor del projecte. La ciutat metropolitana s’ha de pensar per consens abans de dotar-se d’un mecanisme de vot i presa de decisions.

La idea és extemporània perquè «això no toca», encara no, però és alguna cosa més. La polèmica sobre el pes de les ciutats grans al projecte metropolità és una forma barata de fer soroll i aconseguir titulars que resta molt sense sumar gens. Una prova del risc que la política petita pugui fer descarrilar un projecte gran. L’encaix metropolità no serà fàcil, els beneficis són compartits, però caldran cessions i renuncies d’uns i altres en qüestions puntuals. Com s’ha vist amb la nova estació d’alta velocitat, els interessos dels municipis metropolitans no sempre seran coincidents. En algun moment caldrà negociar, cedir i pactar. Fer llonganisses metropolitanes, en definitiva.

El filòsof Byung-Chul Han, que acaba de ser reconegut amb el Premi Princesa d’Astúries, té un bon llibre sobre la qüestió: La societat de la transparència. Una crítica a una sobreexposició a la informació sense narrativa que acaba sent contraproduent. Una obertura mal administrada que buscant la confiança i la claredat acaba generant sospita i desconfiança. Més pornografia que erotisme. El coreà explica com l’excés de transparència contribueix a una societat de l’escàndol en què les xarxes socials, que ens havien d’informar, s’han acabat convertint en una bomba d’indignació massiva.

El procés de construcció metropolitana és un projecte difícil que requerirà una labor política de fons. Acords i consensos que, per força, s’hauran d’aixecar sobre compromisos i renúncies dels uns i els altres. Hi ha infraestructures que tothom voldrà i d’altres que no voldrà ningú, esdeveniments que tothom aspirarà a acollir i línies de transport públic que alguns municipis tindran i d’altres no. La llista és llarga, però només s’aconseguirà tirar-la endavant amb sacrificis d’uns i altres que s’aniran equilibrant i compensant. Si a cada pas, a cada cessió i a cada acord, hi ha polèmiques i soroll, tot serà molt més difícil. Gairebé impossible.

La democràcia necessita la transparència, retre comptes i passar l’examen dels votants, però cada cosa té el seu temps. Hi ha un temps per construir i hi haurà un temps per jutjar i valorar la tasca de construcció. La idea metropolitana és un projecte a llarg termini i convé valorar-la a llarg termini. Llum càlida de despatx sense llum blanca de quiròfan.