Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

25 anys d'URV, sense límits

Cal destacar la naturalitat amb què la URV incorpora la pluralitat territorial

Òscar Peris

Whatsapp

Ara fa vint-i-cinc anys, el Parlament aprovava la llei de creació de la Universitat Rovira i Virgili. El text estricte de la llei és eminentment pràctic, però molt sovint les lleis incorporen un preàmbul que explica els objectius i l’esperit de la llei i, en aquest cas, no pot ser més clar. Diu, aquest preàmbul, que la creació de la URV «ha de servir de base per al desenvolupament d’una universitat nova amb personalitat pròpia» i afegeix: «els objectius que es persegueixen són, entre altres, la millora de l’organització territorial i de la qualitat i les potencialitats del servei públic de l’ensenyament superior».

Al cap d’un quart de segle, em sembla evident que la URV ha complert amb escreix la voluntat col·lectiva que s’expressava a la Llei, i ha esdevingut un actiu importantíssim per al Camp de Tarragona i per a les Terres de l’Ebre.

Aquest actiu, però, no l’hem de llegir –o no només l’hem de llegir– en aquesta clau més propera. La URV és la nostra universitat, és cert, però no és només això, no és la universitat només per a nosaltres. La URV és una de les universitats públiques de Catalunya. En la mateixa mesura que ho són les altres: la UB, la UPF o la UdG o la que sigui. L’èxit de la URV és que, a més de fer de motor del coneixement al seu territori, és també atractiva per a estudiants d’arreu de Catalunya i del món, que amb naturalitat trien la URV, sobretot, per la seva qualitat. De la mateixa manera que estudiants d’aquí poden optar per universitats més o menys llunyanes. I això és extraordinàriament positiu.

Un segon aspecte que crec que cal destacar és la naturalitat amb què la URV incorpora i exerceix la pluralitat territorial. L’existència de cinc seus reforça la xarxa de ciutats, i demostra que la gent assumeix amb total normalitat l’existència d’un servei compartit. N’hauríem de prendre nota, quan de vegades sentim reclamacions de ciutats sobre uns altres serveis; l’experiència de la URV ens està ensenyant –que és la seva feina– que no només és possible, sinó que és positiu, compartir i especialitzar serveis.

Vint-i-cinc anys, en la vida d’una universitat, és un sospir. Hi ha hagut temps suficient perquè, en diverses classificacions, la URV comenci a treure el nas entre les millors universitats del món. I si ens fixem només amb les universitats joves, les de menys de cinquanta anys, ja fa anys que ocupa una bona posició. Ens queden vint-i-cinc anys més per guanyar posicions, però no només entre les universitats joves, sinó entre totes, sense complexos. Perquè no hem de posar cap límit a la nostra ambició.

Temas

  • OPINIÓN & BLOGS

Comentarios

Lea También