26-M: L’Europa dels extrems

El retorn als nacionalismes, l’augment del populisme i la crisi de la democràcia liberal són el punt de partida per a unes noves eleccions que seran clau per al futur del projecte europeu. La política migratòria, la resolució del Brexit, la recessió econòmica, l’ascens de l’extrema dreta, la internacionalització del Procés català i l’amenaça terrorista són alguns dels desafiaments preeminents que les institucions europees sorgides de les eleccions del 26-M hauran d’afrontar. 

Uns comicis que poden ser històrics si es confirma l’avanç de les forces nacionalpopulistes –xenòfobes i euroescèptiques– que conformen el bloc de l’extrema dreta europea. En aquest sentit, Europa s’ha convertit en un laboratori de la ultradreta, on figures com Steve Bannon, exassessor de Trump, i el seu think tank The Movement financen i assessoren el front ultradretà per convertir-lo en la primera facció política del Parlament Europeu. A Alternativa per a Alemanya, a Reagrupament Nacional francès, al Partit Popular danès, al Partit per la Llibertat holandès, a la Lliga italiana, a l’Aurora Dorada grega o a l’FPÖ austríac, entre un llarg etcètera, se’ls ha de sumar el recentment aparegut Partit del Brexit –que lidera les enquestes– i l’arribada de Vox al tauler espanyol, darrer exemple de l’expansió de l’epidèmia ultra. Un front que té profundes diferències però també punts en comú: l’ultranacionalisme, l’euroescepticisme, la islamofòbia, la retòrica xenòfoba o el revisionisme històric. Un front comú de l’extrema dreta que l’italià Salvini presenta com una «alternativa als buròcrates», és a dir, a l’establishment europeu.    

La ciutadania pot afavorir el diàleg i la solidaritat entre els pobles o pot obrir les portes a la intolerància i a la involució democràtica 

El projecte neoliberal de la Unió Europea ha creat les condicions necessàries per a l’ascens de l’extrema dreta. Un euroescepticisme i una xenofòbia que avancen pel camí de la «lepenització dels esperits», amb l’hegemonia d’un relat pervers de «primer els de casa», acompanyat amb el discurs de la por; mentre les esquerres transformadores observen paralitzades la deriva cap a l’abisme. La crisi econòmica, les polítiques austeritaries i les mesures de la Comissió i del BCE favorables a la banca privada i a les grans corporacions han portat a una crisi social amb creixents desigualtats, precarització de la vida i retallada en drets, serveis i llibertats. Una situació amb un impacte directe en les classes populars i treballadores d’arreu d’Europa. Per altra banda, la xenofòbia de les polítiques migratòries de les institucions europees i la seva falta de voluntat política per resoldre el drama dels refugiats són les causes d’una situació d’emergència social. En aquest sentit, les polítiques migratòries de la UE vulneren els drets humans, incomplint la Convenció de Ginebra i la Carta de Drets Fonamentals. En comptes d’acollir, salvar i donar refugi la UE tanca  rutes migratòries, enforteix els controls i teixeix un sistema d’externalització de les seves fronteres subcontractant a estats tercers, com Turquia, el Marroc i Líbia per tal que exerceixin com a policia europea. Una política migratòria que comporta la legitimació d’uns règims que restringeixen drets i llibertats de la seva població. 

Davant de la implosió de la socialdemocràcia i de l’enfortiment de l’extrema dreta la recomposició de l’esquerra europea era l’única alternativa favorable als interessos d’una majoria social precaritzada. No obstant això, les forces d’esquerres no han estat capaces d’articular-se en un front comú antiausteritat, als carrers i a les institucions, que abordi el problema del deute i de l’euro sense dilació per construir una Europa dels pobles i no dels mercats i dels murs. El cas espanyol, amb la divisió entre Unidas Podemos i Compromís per Europa, i la seva institucionalització exemplifica clarament el naufragi de l’esquerra. 

És en aquest context on s’insereix una nova fase per a la resolució política del conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol. Una segona volta, d’aquest nou cicle electoral iniciat el 28-A, on les forces polítiques estatals i catalanes pugnaran per imposar el relat i liderar el seu espai. En aquest sentit, a Catalunya la disputa estarà entre una ERC que vol revalidar la victòria, un PSC a l’alça i un JxCAT que ho fia tot a Puigdemont per mantenir el pols amb els de Junqueras. Així mateix, la internacionalització del conflicte, amb presos polítics i exiliats liderant candidatures, i el judici del Procés condicionen també una política europea que no ha d’oblidar que el referèndum de l’1-O ha estat l’exercici de desobediència civil més rellevant a Europa de les últimes dècades. 

Aquest 26-M la ciutadania europea pot afavorir el diàleg i la solidaritat entre els pobles per avançar en drets i llibertats, o pot obrir definitivament les portes a la intolerància i a la involució democràtica d’un fantasma que recorre Europa.

 

*Jesús Gellida és llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració i en Ciències del Treball, màster en Cooperació al Desenvolupament i màster europeu en Treball i Política Social. És autor d’‘El canvi global’.