366.611 (... aproximadament)

L’anàlisi dels resultats de les eleccions municipals dóna per a multitud d’articles des de diverses perspectives, siguin aquestes en clau nacional o en clau (com als països normals) esquerra-dreta. És per això que tot continuant amb l’article de la setmana passada, ens ocupem avui dels partits, diguem-ne, no alineats, que serien aquelles formacions que es mostren favorables al dret a decidir sense que s’hagin decantat de forma clara per una posició o per una altra a l’hora de, justament, decidir. Si la tria del títol de l’article de la setmana passada va ser immediata, aquesta ha estat un xic més complicada, atesa l’heterogeneïtat de sigles que podem incloure en les forces que analitzem avui. Al final, però, vam triar aquesta xifra de vots (366.611) que és la que el Ministeri de l’Interior dóna a l’Entesa. El problema és que la seva composició no és clara, ja que varia municipi a municipi en funció de les agrupacions de caràcter local, tot i que el nucli es troba format bàsicament per ICV-EUiA. Ara bé, mentre en uns indrets inclou les CUP, en altres no i, a més a més, incorpora d’una forma ambigua Podem.

Al marge d’aquestes disquisicions, si agafem els 366.611 vots obtinguts el 24 de maig, aquests superen àmpliament els 242.021 d’ICV-EUiA el 2011, tot i que en aquella ocasió aquesta coalició es presentava bàsicament en solitari, la qual cosa fa difícil extreure’n l’evolució real. Amb tot, és evident que l’espai electoral representat per l’Entesa ha crescut, però no és gens evident fins a quin punt ho ha fet de forma clara o ha estat, simplement, la confluència de diversos grups que era molt difícil que obtinguessin representació per separat. En qualsevol cas, l’èxit d’aquesta iniciativa ha estat força desigual i, sobretot, centrat a Barcelona, ja que en altres localitats del país no han aconseguit representació. Cal dir també que al marge del que són estrictament els vots, destaca sobretot l’exotisme d’algunes propostes de caràcter populista de difícil (si no impossible) aplicació. Una cosa molt legítima és voler posar fi a l’enriquiment desmesurat d’uns pocs a costa de l’empobriment de molts i una altra de molt diferent és pretendre, per exemple, mileuritzar la classe política en una mena de flagel·lació pública pels pecats comesos per alguns dels seus membres. No es tracta de restaurar el despotisme il·lustrat al segle XXI, però tampoc no es pot pretendre governar al dictat de consignes pamfletàries no gaire elaborades. Cal un exercici de responsabilitat per ser capaç de mirar a llarg termini i no centrar-se només en els rèdits immediats a curt termini.