50 anys després del procés de Burgos

Avui fa cinquanta anys que entrava a la història el Procés de Burgos, un consell de guerra sumaríssim que va acabar sentenciant sis penes de mort. Els condemnats eren membres d’aquella ETA antifranquista que concitava simpaties, i mitja Espanya i mitja Europa es van mobilitzar fins a aconseguir l’indult i salvar-los la vida: no tant per les idees que defensessin i encara menys per com les defensessin, com per erradicar la pena de mort emesa en pantomimes de judicis que vulneraven totes les garanties jurídiques.
Miguel Castells Arteche (Busturia, 1931) va ser un dels advocats principals d’aquell judici: perquè defensava un dels candidats a l’ajusticiament, Mario Onaindia, i perquè era un dels que dominava més i millor la tècnica jurídica, no debades seria un dels advocats amb més causes defensades al Tribunal de Orden Público. Tot just acabat el judici, amb el pseudònim Kepa Salaberri, Castells i Francisco Letamendia, Ortzi, que defensava Itziar Aizpurua, van escriure un llibre, publicat a París per Ediciones Ruedo Ibérico, prohibit aquí, que era tan bo com a text jurídic i com a crònica, que s’estudiava a les facultats de Dret. Ara, l’han reeditat amb el títol El proceso de Euskadi en Burgos (Editorial Txalaparta).

Miguel Castells es va trobar el Dret i la política al bressol i a casa, perquè el seu pare era un prestigiós notari. Llicenciat en Dret a la Universitat de Madrid, el 1953, Miguel Castells va començar la seva dilatada trajectòria d’advocat, que el manté en actiu als seus 89 anys... De lucidesa. Va fer un pas per la política com a acte de servei, sent diputat autonòmic i senador, però de seguida va tornar al seu bufet del carrer Fuenterrabia, a tocar de la catedral de Donostia. La seva vida jurídica queda reflectida en molta jurisprudència i uns quants llibres, i és considerat un dels grans del dret, que ha litigat en totes les seves especialitzacions i tribunals, inclosos el Constitucional i el Tribunal Europeu de Drets Humans, al qual va guanyar una de les primeres causes, que l’afectava directament per ser-li violada la llibertat d’expressió en un cas en el qual havia estat condemnat per injúries. Al Suprem, on ha intervingut en nombroses ocasions, li diuen «Don Miguel» fins i tot els seus adversaris, que li reconeixen la seva perícia i coneixements jurídics, recentment distingits amb la medalla del Col·legi d’Advocats de Guipúscoa. 

Al Suprem li diuen «Don Miguel» fins i tot els seus adversaris

Queda per fer una bona biografia, si és que no li vaga d’escriure -sempre a mà- unes memòries, i si les universitats basques volen lluir elegància, són a temps de fer-lo Doctor Honoris Causa i agafar aquestes notes per a una laudatio, la glossa acadèmica del doctorand. Als presos jutjats a Burgos se’ls acusava d’haver assassinat el comissari Melitón Manzanas, cap de la Brigada Social a Guipúscoa. Una de les línies de defensa dels advocats va ser palesar la concatenació matussera de violacions dels drets dels encausats, començant per la d’una presumpció d’innocència que acusava fins i tot abans que les acusacions es formalitzessin. Després, el fet fonamental de la manca de proves.
Castells i Letamendia expliquen al detall tota l’enginyeria jurídica d’aquell procés, probablement el més important d’un punt de vista polític després de Nuremberg. Analitzen la legislació franquista, singularment la Ley de Bandidaje y Terrorismo, i precisen la tàctica processal consistent a palesar gairebé al minut totes les vulneracions de procediment, alhora que alentien una vista que els seus instigadors haurien volgut ràpida i el més silenciosa possible. Però el franquisme no va aconseguir ni això, com demostra el ressò mediàtic que tot plegat va tenir, i que també recull el llibre. No fa estrany que un dels advocats més actius contra aquell tribunal de morbosa fireta, defensant en definitiva la conculcació de drets humans que culminarien les sis penes capitals, fos Gregorio Peces-Barba, professor de filosofia del Dret, militant del PSOE des de la clandestinitat, que amb el temps esdevindria un dels pares de la Constitució i president del Congrés. 

Altres protagonistes de Burgos van tenir un important paper en la democràcia que albirava aquell final del franquisme. Dos dels condemnats a la pena capital, Teo Uriarte i Mario Onaindia, van tenir càrrecs al PSOE. Onaindia a més a més va excel·lir com a escriptor, i Jokin Gorostidi va ser dirigent i diputat per Herri Batasuna. Juan Mari Bandrés, el seu advocat, va ser un dels ideòlegs d’Euskadiko Eskerra. Letamendia, format a la Universitat de Barcelona, va ser senador i diputat de l’esquerra abertzale, professor universitari i investigador acadèmic de primer nivell. La quota tarragonina també hi era ben notable: Pedro Ibarra Güell, amb orígens familiars a Torredembarra, és catedràtic emèrit de Ciència Política, i Josep Solé Barberà, el togat amb més causes al TOP, 207, va ser diputat del PSUC per Tarragona i redactor de l’Estatut de Sau.

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes
irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘ETA i nosaltres’ és el seu últim títol.