Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

66 anys de la mort de Stalin

Dues cares. Alguns el veuen únicament com un dictador, tirà i responsable de moltes morts. Altres, com a líder d’un gran imperi que va aturar el feixisme i es va reconstruir ràpidament després de la Segona Guerra Mundial

Natàlia Boronat

Whatsapp
66 anys de la mort de Stalin

66 anys de la mort de Stalin

«D os clavells per al camarada Stalin». Aquest és el nom d’una acció a Rússia que es fa avui per commemorar la mort el 5 de març de 1953 de Iósif Vissariónovitx Dzhugaixvili, més conegut amb el nom de Stalin, la màxima autoritat de la Unió Soviètica des del 1922 fins a la seva mort.

A la xarxa social Vkontakte.ru, «dos clavells per al camarada Stalin» es defineix com un «grup per combatre la desestalinització, la dessovietització, la demonització i la tergiversació de la història soviètica».

El grup té poc més de mil seguidors, però hi ha altres pàgines que també fan propaganda d’aquesta acció que s’organitza per divuitena vegada i insta a passar avui per la tomba de Iósif Stalin i fer-li ofrena de dos clavells. Dos perquè a Rússia les flors en nombre parell són per als morts i els senars per als vius.

La valoració de la figura històrica de Iósif Stalin continua protagonitzant els debats més encesos. L’organització de recuperació de la memòria històrica Memorial estima en 12 milions les víctimes directes de les repressions estalinistes, més d’un milió de les quals van ser afusellades. 

És difícil comptabilitzar totes les víctimes perquè, a més dels represaliats per motius polítics, molta gent arreu de l’URSS va patir pels desplaçaments forçosos, les deportacions de pobles sencers i les col·lectivitzacions. Tot això en nom de la construcció del paradís comunista. Hi ha una part de la societat russa que lamenta que no hi hagi hagut una condemna més ferma de l’estalinisme per part de l’estat actual.

Stalin, però, també s’associa a la figura d’un líder fort, a la victòria a la Segona Guerra Mundial i al gran sacrifici del poble soviètic per aturar el nazisme. I també a la industrialització i a la reconstrucció del país a marxes forçades i a l’imperi gegant que representava l’URSS. Els qui poden recordar alguna cosa de l’estalinisme tenen més de 70 anys i cada any que passa hi ha més gent, sobretot joves, que valoren positivament l’altra cara de la moneda de la figura de Stalin.

Historiadors i sociòlegs atribueixen l’augment de popularitat de Stalin a la involució en matèria de drets i de llibertats dels últims anys, a la instrumentalització de la història i al fet que la ideologia oficial ara s’escudi en un patriotisme militarista. També al malestar social que va creixent i que en part està relacionat amb la pèrdua de poder adquisitiu.

Lev Gudkov, director del centre d’estudis sociològics Levada, associava fa uns dies l’augment de la popularitat de Stalin a la mitologització dels fets històrics en la percepció dels ciutadans: «és una forma de trobar la justícia, la idealització de la Unió Soviètica com un estat social en el context del descontentament cap a la situació actual».

Fa uns anys ensenyava Moscou a la família i després de visitar la plaça Roja, el mausoleu de Lenin i la muralla amb la tomba dels dirigents soviètics on es troba la de Stalin, vam caminar cap al pont que surt de la plaça on el 27 de febrer del 2015 van matar a trets l’opositor Borís Nemtsov. Des de l’aleshores al pont hi ha un memorial de flors i de voluntaris que el vigilen i la meva neboda Meritxell, que aleshores tenia set anys i per a qui la mòmia de Lenin encara és un dels records més vius d’aquell viatge, va dir: «no ho entenc, si dius que aquest també era polític, per què no el posen amb Lenin o amb els altres que hem vist?».

Fa dos diumenges es va fer una marxa en memòria de l’assassinat de Nemtsov. Vaig fer part del recorregut amb un senyor gran, Serguei Lvóvitx. Em va insistir perquè arribés fins al final amb ell perquè em volia ensenyar El mur del dolor, una composició de 600 escultures de persones dedicada a les repressions polítiques que es va inaugurar fa dos anys amb motiu del 80è aniversari del Gran Terror, el punt més àlgid de les repressions estalinistes el 1937-38.

Per a Serguei Lvóvitx el monument «és una vergonya!, falta un petit estany al mig per escopir-hi, només hi ha una part de la història, la que va patir, però cap mena de record ni condemna per als culpables i responsables d’aquella tragèdia. És un record o una justificació?». 

Natàlia Boronat. Nascuda a Salomó, té un vincle molt fort amb el Camp de Tarragona, on torna regularment a carregar piles. Viu a Moscou i des de fa més de 20 anys que observa l’evolució de l’espai postsoviètic, primer com a estudiant i després treballant de lectora de català, guia turística i periodista. Ha col·laborat en molts mitjans catalans i actualment escriu amb regularitat al diari ‘Ara’.

Temas

Comentarios