A Catalunya, cadascú va a la seva

Un dels axiomes polítics més acceptat diu que les eleccions municipals funcionen amb una lògica pròpia al marge dels partits. Realment és així en molts casos, però, a sobre, si els pactes municipals han de ser entre partits independentistes, el dogma inicial afegeix un altre factor redundant: hi haurà marro segur. Les darreres eleccions han confimat la regla. ERC ha pactat amb els socialistes en una cinquantena de municipis al marge de les formacions neoconvergents. També les variants de Junts per Catalunya han preferit aliar-se amb formacions constitucionalistes deixant de banda els republicans. És el cas de ciutats com Vilafranca del Penedès, Calella o Premià. A Reus hi ha anat d’un través de dit que ERC no clavés la coltellada al convergent Carles Pellicer, miraculosament protegit per forces sobrenaturals que ell i jo sabem. No ha servit de res la crida que va fer el president de la Generalitat, Quim Torra, en el sentit de «canviar els pactes que no responguin a la necessària unitat estratègica dels que defensem la república catalana». Al poble d’on és originari Torra, Santa Coloma de Farners, van haver de suspendre el ple per l’enrenou entre partidaris d’ERC i de JxCat. La germana de Torra va despenjar el retrat del president del saló de plens. És la lògica pròpia de les municipals... i de la república.