Más de Opinión

A Tarragona és Llorito

A Tarragona tenim el lloc de l´ermita del Llorito on es troba el santuai de la Mare de Déu de Loreto

Josep M. Prats Batet

Whatsapp

El consell plenari de l’Ajuntament de Tarragona, en sessió ordinària del 22 d’abril de 2016, acordà per majoria «assumir la proposta de l’Institut d’Estudis Catalans amb relació al canvi de topònim del Llorito». Durant aquests mesos han aparegut diversos articles d’opinió als mitjans de comunicació reivindicant la denominació de Loreto, emparant-se ens fonaments històrics, pietosos, àdhuc, sentimentals. En alguns casos, fins i tot des de la trona, es titllà la decisió de la corporació d’arbitrària, mancada de rigor acadèmic i tendenciosa. És obvi que respectar els topònims genuïns, no transformats per ningú arbitràriament, és un deure democràtic que tenen els responsables polítics i, de retruc, un respecte a la història i a la memòria del llocs.

Aquest Ajuntament, pel que fa a l’ús del català, sempre ha acceptat els informes que han emès les autoritats científiques, ja sigui l’IEC, que és l’acadèmia de la llengua catalana, o l’Arxiu Històric de la ciutat, pel que fa a la documentació relacionada als diferents indrets del terme municipal.

Hi ha qui, des del desconeixement o des d’un fals interès, ha plantejat que Llorito és un diminutiu de lloro, sense conèixer que, si ho fos, el sufix no seria –ito, sinó el català –et: Lloret. En un altre sentit, tampoc no és un castellanisme, perquè, si ho fos, no es diria Llorito, sinó Lorito, amb la ela inicial no palatal.

L’any 153 els franciscans fundaren a Mallorca un convent que anomenaren Nostra Senyora de Loreto. Era en homenatge a la Verge de Loreto, que tingué una extensíssima devoció a Itàlia, anteriorment a l’any 1500. Com molt bé explica el Dr. Joan Martí Castell, Loreto procedeix del llatí lauretum (de l’arrel laurus, que dóna llor), que significa «lloredar, lloreda, bosc o plantació de llorers». Aquesta veneració mariana es propagà pel reialme catalanosicilià de les dues Sicílies. Doncs bé, en sicilià, com en altres contrades diverses del sud d’Itàlia, la é tancada tònica esdevé, per llei fonètica regular, i; d’on s’explica que Loreto passés a Lorito. La devoció a aquesta Verge es projectà des del regne de Nàpols, on també la é tònica tancada esdevé i. Tenim, doncs, justificat (i documentat des de fa segles) el topònim Lorito. Com es passà a Llorito? Doncs per influència de la pronunciació catalana; en la nostra llengua, les eles inicials, com he insinuat suara, palatalitzen; així, doncs, Lorito > Llorito. En suma, el santuari del Llorito és producte també de l’extensió d’aquesta devoció entre els catalans d’Itàlia, els quals la feren arribar fins a Tarragona. Hi ha altres topònims d’aquesta mateixa procedència, com és el cas de Llorita, mas i collada prop de Llavaneres, o Llorito, a Algaida, a més del convent del Llorito referit al que fundaren els franciscans a Mallorca.

Fou un prevere tarragoní, Pere Mir, qui patrocinà la construcció del nostre santuari en honor d’una imatge que adquirí a Itàlia, al segle XVI, en una visita que féu a l’arquebisbe de Tarragona Girolamo Doria, el qual residia, no a la nostra diòcesi, sinó generalment a Roma. La imatge de Llorito que arribà a la nostra ciutat es perdé després del saqueig del santuari que presidia, l’any 1823 per l’exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. Posteriorment, el 1904, reaparegué al convent de l’Ensenyança, on es conservà fins al 1936, en què fou destruïda.

Conseqüentment, Llorito no té res a veure amb lloro, sinó amb llor o llorer. Tampoc és cap castellanisme, sinó una adaptació de l’italià a la nostra llengua feta pels catalans que habitaven al regne de Nàpols en temps molt antics. És un testimoni preuat i característic, que recorda l’època de les relacions de la corona catalanoaragonesa amb Itàlia, que s’ha de conservar.

En l’índex del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, Generalitat de Catalunya i Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2003, p. 86, queda palès que, no solament per a Tarragona, sinó també per a altres localitats, només s’admet Llorito i que no surt per a res, ni per a Tarragona ni per a cap altra població, l’erroni Loreto; per a major concreció, l’índex remet al volum 2, p. 954, on consten les referències toponímiques de Tarragona, entre les quals hi ha Llorito. Convé remarcar que la toponímia local de Catalunya no ha de ser mai bilingüe, sinó que solament s’admet la forma catalana; per tant, tampoc no seria admissible, per exemple, una solució com el Llorito/el Loreto.

Segons consta en el llibre Tarragona: una passejada pel terme. Onomàstica tarragonina amb anotacions multidisciplinars, la toponímia Llorito ja consta en el cadastre de 1715, en el qual s’esmenten afrontacions com el Camí del Llorito o la Font del Llorito. Segons la mateixa publicació, de M. Teresa Muntanya i Francesc Escatllar, les referències més antigues daten del segle XVI. Al Fons Notarial de Tarragona, conservat a l’Arxiu Històric de la ciutat, protocol notarial 61:105 de l’any 1576, es recull el següent: «camino per quod itur de presenti civitate ad heremitam Virginis Mariae de Llorito».

L’ús del topònim Llorito, Lorito o fins i tot Lluritu és manté al llarg dels segles XVII-XX, mentre que el topònim Loreto no apareix en cap document. Amb la decisió de la corporació, hom constata la ferma voluntat i el compromís de normalitzar correctament els topònims de la ciutat, i es fa, com no podia ser d’altra manera, des del més estricte rigor acadèmic, despullat d’apriorismes i de debats estèrils. És obvi que la senyalització viària no indica un establiment privat (el santuari de la Mare de Déu de Loreto), sinó un lloc geogràfic, històric i popular: l’ermita del Llorito. O és que hi ha senyalització per a l’església de Sant Joan o de Sant Francesc o de Sant Agustí o de Sant Pau, o de la Trinitat?

Per tant, a Tarragona tenim el lloc de l’ermita del Llorito en l’espai del qual hi ha el santuari on es venera la Mare de Déu sota l’advocació de Loreto.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También