Más de Opinión

A la presó

El problema de Catalunya davant l'Estat no és una qüestió de lleis, sinó de raons

J.Moya - Angeler

Whatsapp

Tarradellas em va confessar una vegada: «Quan l’avió em portava des de França fins a Madrid de retorn de l’exili, jo estava convençut que en baixar de l’avió em detindrien i aniria a la presó». Sempre he dit que Tarradellas potser no coneixia prou els catalans –dels quals es malfiava– però estic convençut que coneixia molt bé l’Estat espanyol. En aquest cas, va errar, perquè no va anar a la presó però per ben poc, perquè va tenir al davant un home que era conegut com «el tafur del Mississipí». Era l’Adolfo Suárez i tenia l’ordre de donar un carnet d’identitat a Tarradellas i deixar-lo anar a Barcelona.

Quan Tarradellas, en lloc d’anar a la presó fou conduït a La Moncloa, es va barallar amb en Suárez en deu minuts de conversa i el va deixar plantat; llavors ve la part més coneguda de la història: fora, esperaven els periodistes –cosa que no havia previst el català– i li van preguntar com havia anat l’entrevista. Impertèrrit, va respondre: «Molt bé, ens hem entès en tot». Acabava de girar la truita, i va passar el problema a Suárez que no es va atrevir a negar el que havia dit aquell home que es veia ja en presó.

Aquesta història ens il·lustra dos fets claus en el dietari de les relacions Estat-Catalunya: Suárez no podia convertir a Tarradellas en un màrtir i va acceptar que fos un heroi. I, per altra banda, es va evidenciar que sovint al poder central no s’entén com són i pensen els catalans.

Ignoro què decidiran els jutges que interpel·lat a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, però estic segur que dubten entre convertir a aquests tres dirigents en màrtirs o convertir-los en herois. No hi ha més alternativa. O la presó o el pedestal. Aquesta és la gran lliçó de no haver considerat totes les conseqüències de la temptació d’encausar als responsables del 9N. El nacionalisme català ha donat un nou pas endavant.

Ignoro si els nous passos que seguiran dins «el procés» desembocaran en una inevitable independència, però des del punt de vista nacionalista català, la feblesa de l’Estat és manifesta i s’acaba d’evidenciar amb la seva turpitud. Si això fos un combat de boxa, el Govern central ha perdut el round. Altra cosa és que, com en la boxa, la ceguesa dels que aplaudeixen als líders unionistes els fa creure que han infringit un càstig a l’independentisme.

L’argument d’aquest càstig radica en el fet que Mas i les seves conselleres, malgrat que han proclamat d’entrada ser responsables de la consulta del 9N, després han defugit d’una clara acceptació de culpabilitat. Mai, ni el mateix dia de la consulta, ni abans ni després, Mas ha dit que volia desobeir al TC. Sempre ha dit que interpretava la sentència del TC i no era insubmís, sinó que trobava una escletxa que permetia tirar endavant el que es va fer. Mas ha estat, doncs, conseqüent. És més, podent mostrar-se en rebel·lia, ha defugit sempre la imatge de l’enfrontament. Ha estat sempre més lúcid que la maquinària de l’Estat, que pensa que sempre té la raó i, per tant, té tendència a abocar-se pel broc gros.

Tot plegat, l’error d’haver jutjat Mas i les seves conselleres radica en el fet de no haver mesurat les conseqüències. La primera, el suport popular, sota mateix de l’Arc de Triomf de Barcelona –una metàfora que va fer la volta al món, veient a Mas passant sota aquest Arc de Triomf– i la segona haver buscat la satisfacció personal de dir «jo he fet encausar al president de la Generalitat», a un preu excessiu. Més que mai, l’independentisme ha fet un pas endavant, tant si s’absol a Mas com si se’l condemna.

I no es podien mesurar les conseqüències senzillament perquè l’Estat no coneix la forma de ser del rival. Ni el coneix ni el vol conèixer, convençut que l’Estat és poderós, invencible i per tant no li calen massa contemplacions. En aquestes circumstàncies, Goliat té les de perdre davant un David que s’ha preparat meticulosament.

Repassar l’argumentari final de les defenses del judici i llegir-lo sense presses porta a la conclusió que no ha estat un judici penal, sinó un judici polític, que és en definitiva el que volien els acusats. Perquè el problema de Catalunya davant l’Estat no és una qüestió de lleis, sinó de raons. Això és la política. Sí, fer possible el que sembla impossible.

Ignoro si la successió d’errors comesa pels dirigents del Partit Popular li passarà factura davant els seus electors. No és rellevant. Però sí que estic prou convençut que passarà factura final en la batalla dialèctica que mantenen independentistes i unionistes. I cada dia que passa som més a prop de l’hora de les factures. Els errors, ara, es paguen cada dia d’una forma més cara. Només falta esperar uns mesos.

I hi assistirem a un round final elèctric, sense treva, de totes les forces d’uns davant totes les forces d’altres. Tot podria decidir-se per petits detalls o per un cop de força. Però de moment, David porta la davantera. Com Estònia, Letònia i Lituània la portaven quan van plantar cara al més gran país del món amb l’exèrcit més gran del món i van sortir-se amb la seva. Avui són països independents i, a més, membres de la Unió Europea, aquest altre gegant que de moment no té més remei que defensar al seu soci Espanya. Però només de moment, perquè en política tot és possible.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También