Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

'A pesar de todo habrá que creer'

Buscar camins. Si no creiem que junts podem anar a un lloc millor en què tots o la gran majoria ens podem beneficiar, al final el més probable és que li vagi pitjor a tothom o a la gran majoria

Pau Miranda

Whatsapp

L’altre dia pensava que un servidor es podria definir com a periodista, català i posem que especialitzat en una part del món on el dolor i la tristesa estan malauradament molt presents cada dia. I totes tres àrees de la definició estan, amb matisos i si em permeteu, fotudes.

Però mentre pensava això per aquelles coses de l’inconscient em va venir al cap una cançó molt maca que diu «habrá que creer, en algo o en alguien tal vez». I ben mirat, si al final no ens carreguem de ganes i mirem de buscar camins on els hi pugui haver, no hi ha cap manera de tirar endavant. 

Se m’acuden molts exemples de desesperança. Avui els afganesos estan cridats a votar per unes eleccions legislatives que s’han anat posposant des de fa tres anys. Els últims anys, quan em pregunten per Afganistan, la guerra i el futur, molt sovint responc que els problemes del 2002 continuen la majoria allà, però que malauradament molts a l’Afganistan han deixat de creure que podran veure el final als quaranta anys de tragèdia. A altres llocs com el Pakistan l’esperança en el futur col·lectiu és un bé escàs ja de fa temps. Cal parlar de l’Iraq, Síria o Palestina? «Però això està molt lluny», dirà algú entre el públic.

Igual està de lluny Brasil, país de què s’ha parlat força recentment, ni que sigui pel Ronaldinho i les seves estranyes preferències polítiques. Una amiga brasilera em deia aquests dies que per molts compatriotes es fa difícil triar perquè les opcions electorals són totes dolentes i hi ha poca confiança que la cosa millori.

I què va portar milions de nord-americans a votar fa dos anys pel senyor del cabell groc? L’esperança o més aviat la manca de perspectives i la frustració de sentir-se oblidats? Hi havia una proposta compartida o més aviat una monumental botifarra a l’establishment? Només per afegir una dada, la participació en les presidencials americanes no arriba ni al 60% des de fa mig segle.

Se m’acut que l’esperança compartida és al final una condició necessària per a qualsevol progrés social d’un grup.

Si no creiem que podem anar junts a un lloc millor en què tots o la gran majoria ens podem beneficiar, al final el més probable és que li vagi pitjor a tothom o a la gran majoria.

Una societat que no confia en progressar conjuntament, que no hi creu, acabarà responent amb més facilitat a impulsos com la por, tan fàcil de manipular i tan convenient per bloquejar qualsevol progrés que potser no interessa a uns quants. I probablement acabarà havent-hi molt d’espai pels que s’interessen sobretot a fer botifarres.

És clar que cal posar-se d’acord sobre a on es vol anar, però si ens quedem en el «no hi ha res a fer, tots són iguals, i tant és perquè al final sempre acaba igual», de ben cert ningú no anirà enlloc. Bé, ningú tret d’uns pocs que guanyen sempre i a qui el projecte compartit els és ben igual perquè en general el progrés social no els representa cap guany als comptes d’explotació.

Difícil mantenir la confiança

No entraré a comentar les evolucions del nostre procés, ja hi ha prou savis que en parlen cada dia, però modestament em fa la impressió que comença a costar mantenir la confiança en què es trobin solucions que vagin més enllà de demà passat.

És evident que el que ha passat els últims anys a Catalunya va sorgir de la frustració però també de l’esperança de molts (si, no de tots) en un canvi col·lectiu per millorar les condicions del grup. És un bé escàs, seria una pena que es malbaratés i deixéssim de creure que junts podem anar a algun lloc millor.

Pau Miranda es un periodista tarragoní especialitzat en informació internacional. Durant 15 anys va cobrir informació de l’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per a diversos mitjans catalans i estatals. Actualment és responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a l’Afganistan.

Temas

Comentarios

Lea También