Acord de lliure comerç USA-UE

El sector agroalimentari català és la primera indústria del país, seguida pel sector químic i l’automòbil, ho és tant en facturació com en persones empleades... No és estrany ja que l’alimentació i begudes són capítols fonamentals i diaris en el consum de les persones.

A Catalunya, tenim empreses tan importants i conegudes com: Nestlé; Danone; Vall Companys; Agrolimen; CAG Guissona; Damm; Borges...

Catalunya és un país ‘carni’, per una raó molt senzilla: el 65% de la producció final agrària Catalana són carns, el 32% són fruites i verdures i la resta és forestal i peix.

Catalunya és la primera comunitat d’Espanya en producció càrnia, suposant un 40% del total. Dins el sector carni, el porcí ocupa un lloc molt rellevant, seguit de l’avicultura, el boví, la llet, els ous, l’oví i els conills.

Les exportacions sectorials, també liderades pel sector carni amb uns 3.000 M€/any, seguits a molta distància pel vi i el cava –600 M€–.

La cadena de producció de la carn és molt llarga i complexa. Comença pels cereals i altres matèries primeres que poden ser produïdes aquí o d’importació (com les que arriben al port de Tarragona, líder d’aquests productes a la Mediterrània); moltes granges per a tot tipus de bestiar (on es transfereixen importants rendes al sector primari), fàbriques de pinsos, productes veterinaris, genètica, incubadores, escorxadors, sales de desfer i de precuinats... tot amb uns transports intermedis importants, embalatges, tot tipus de maquinària per a granges, fàbriques, escorxadors, etc.) i altres consums intermedis.

Podem afirmar amb contundència que no és gens fàcil fer arribar al consumidor productes carnis de qualitat, propers i de proximitat. Europa, Espanya i Catalunya han acceptat un feixuc model regulatori d’aquestes produccions ramaderes que no tenen en altres llocs del món, començant pels USA i seguint per altres països del Mercosur, Àsia, etc., es tracta de models més senzills i de fàcil aplicació. Aquest model europeu imposa als ramaders unes exigències que es tradueixen a un increment de costos molt important. El sistema no autoritza: 1) la utilització d’OGM (organismes genèticament modificats) per a la producció de cereals; 2) als USA tenen uns límits de presència de residus LMR superiors a la UE; 3) als USA estan autoritzats promotors de creixement, com hormones i antibiò- tics; 4) al boví tenen autoritzada la utilització de la BST (hormona somatrotopina bovina); 5) tenen autoritzat utilitzar com a pinso subproductes d’origen animal; 6) a la UE el productor es fa càrrec de la destrucció dels subproductes animals (farines càrnies); 7) l’ús d’additius i medicaments veterinaris als USA és menys restrictiu; 8) els programes de prevenció i control de malalties els fem durant tot el procés productiu; 9) als USA utilitzen clor a la canal; 10) regulacions de medi ambient, també més restrictives; 11) benestar animal, a la UE les condicions dels animals en granja són més ‘naturals’... Com veieu, una enorme quantitat de regulació que suposa uns costos de producció calculats pels Sr. Diego Pazos i la Sra. Mar Fernández (enginyers agrònoms) en:

Ous, +28%; Vacum de carn, +75%; Porcí, +34%; Pollastres, +18%; Llet, 13%.

Els sectors ramaders europeus podrien acceptar un acord amb el mateix model regulatori, però donat que el TTIP preveu respectar el model dels USA i el de la UE (que per exigències dels consumidors, hem acceptat), el resultat és el que anunciàvem d’una lluita desigual amb un perdedor clar: la UE i totes les produccions ramaderes catalanes i el seu entorn empresarial que, com hem vist, és d’un gran abast.

Esperem que els Estats i el Parlament europeu tinguin alguna cosa a dir abans que sigui massa tard per a tots: productors i consumidors.