Ada Colau i el cavall de sant Pau

Diu la tradició popular que sant Pau va passar de perseguidor de cristians a apòstol en caure del cavall. De fet, pel que sembla, aquesta caiguda va obrir els ulls a sant Pau, qui tot seguit es va convertir al cristianisme i es va dedicar a predicar la doctrina del Messies que abans perseguia. Tot plegat no deixa de ser una llegenda i no en traurem mai l’entrellat, però serveix per posar de manifest l’existència de les conversions sobtades. No sabem si la revelació va anar precedida d’una coneixença més precisa del fanatisme que llavors imperava vers els seguidors de Jesús, o si es va tractar simplement de la culminació d’un procés interior, però el cas és que sant Pau va passar de perseguir cristians a Terra Santa a predicar aquesta doctrina.

La setmana passada, a Barcelona, Ada Colau va forçar l’aposta per un referèndum pactat amb l’Estat davant l’alternativa d’un referèndum unilateral, la via defensada per part dels sectors de l’esquerra independentista. El que passa, però, és que això d’un referèndum pactat amb l’Estat és com una mena d’oxímoron que fins i tot sant Pau hauria clissat des de dalt del cavall sense necessitat d’anar per terra. L’alcaldessa de Barcelona, en qualsevol cas, insisteix en aquesta via, una aposta legítima des d’una òptica de respecte escrupolós al marc legal, però inútil des d’una òptica de praxi política. Ara la pregunta és quan trigarà l’alcaldessa (i les forces polítiques que li donen suport) a caure del cavall, a topar-se amb la crua realitat i a acceptar que defensar un referèndum pactat amb l’Estat no és altra cosa que un brindis al sol que porta a un atzucac. Si el que es pretén amb aquesta tàctica és retardar el procés i dinamitar-ho, l’opció és intel·ligent, però si és una aposta de bona fe per tal de donar solidesa legal al procés, l’opció és una autèntica bajanada.

A la vida hom ha de saber diferenciar el que és del que ens agradaria que fos i és evident que a la gran majoria de la societat catalana li agradaria que la resposta del govern i de les institucions de l’Estat fos una altra, però no té cap mena de sentit fer-se il·lusions amb coses que no són. De fet, la posició de l’Estat és tan clara que no caldria ni caure del cavall per adonar-se’n (fins i tot el cavall de sant Pau ho tindria clar). Ara, el tema és veure quan trigarà el genet a descobrir-ho.