Addicte al cotxe

Quan un govern municipal va gosar posar aquest eslògan a tots els parquímetres de la ciutat, vol dir que realment desaconsella del tot la utilització del vehicle propi per als desplaçaments, això en una ciutat com Tarragona, on més del 50% dels seus habitants viu en barris a una distància considerable del centre i per tant els és un greu problema anar al centre urbà.

És un missatge ‘ultraecologista’ que ha donat per resultat deprimir totalment el comerç urbà que s’ha desplaçat on pot aparcar sense cap problema als aparcaments del complex de Les Gavarres amb una quantitat enorme d’espais gratuïts per aparcar.

Allí es pot arribar de totes bandes i barris i poblacions veïnes gràcies a la seva situació privilegiada al bell mig de l’encreuament de l’A-7, l’autovia del Mediterrani i de la T-11 de Reus i la proximitat d’alguns dels barris de la capital.

Vulguem o no, la mobilitat és un element clau per al desplaçament de la majoria de ciutadans i no diguem dels turistes que arriben en cotxe d’Europa als grans càmpings, hotels i apartaments del nostre entorn.

De fet el Camp de Tarragona podria ser una ‘mancomunitat’, precisament per la interconnexió, és dir per la mobilitat dels seus habitants que ens desplacem contínuament entre les ciutats veïnes per treballar, estudiar, realitzar activitats culturals, comprar, gaudir de l’oci, l’esport, etc., és a dir, tot tipus d’activitats socials.

Però l’Ajuntament de Tarragona decideix en un moment determinat que ha de donar ‘exemple d’ecologia’ dificultant el màxim la circulació amb unes taxes d’aparcament de les meves elevades d’Espanya, sense condicionar pàrquings dissuasius als accessos, limitant l’aparcament a les seves magnífiques platges i, en definitiva, fent una ciutat ‘poc amable’ pels seus ciutadans i visitants.

Com dèiem i es comprova en qualsevol moment, el complex comercial de Les Gavarres cada cop té més comerços oberts, més productes per comprar, més supermercats, més restaurants, és a dir, demostra que els ciutadans aprecien la mobilitat que els facilita el complex.

Molts ciutadans tenim consciència del que representa l’ecologisme, una cultura de protecció del planeta, els boscos, els rius, fent reciclatge de residus, procurant disminuir consums energètics, procurant donar suport a les polítiques que volen disminuir les emissions de CO2, però això no vol dir que en el dia a dia la gent hagi de viure condicionada a canviar els hàbits de mobilitat generals del temps que ens toca viure.

Actuar des del municipi contra tota lògica no és manera de fer funcionar una ciutat com Tarragona, que a banda de la seva complexa estructura urbana, presenta al centre una dificultat afegida: un important desnivell de la Part Alta amb relació a l’eixample modern i les platges, fet que dificulta la mobilitat dels ciutadans.

La bicicleta, tan utilitzada en ciutats planeres com algunes poblacions veïnes que han procurat uns excel·lents passejos marítims (Salou, Cambrils, etc.), presenta la dificultat a Tarragona del desnivell.

Al centre no disposem d’espais d’aparcament, a un preu ajustat, per acollir els veïns dels barris que tenen ocupacions diverses al centre urbà i podem veure cotxes en llocs sense urbanitzar, voreres i on no haurien de ser, donant una pèssima imatge. El motiu: la manca d’aparcaments dissuasius a l’entrada de la ciutat i amb facilitat per enllaçar amb el transport públic.

Això sí, disposem d’una ‘guàrdia pretoriana’ dels vigilants dels aparcaments que fa tremolar propis i estranys, ja que la seva vigilància és constant i el cost de les sancions és desproporcionat pel nivell de renda dels ciutadans, això si la grua no s’emporta el cotxe, llavors l’import que s’ha de pagar és per ser recordat força temps.

Ens hem quedat amb l’eslògan, l’anècdota de voler evitar el trànsit de cotxes, i el que s’ha aconseguit és deprimir el centre urbà: comerç, restauració, lleure... el qual, com diem, s’ha desplaçat als llocs on no posen tants impediments per fer una vida ‘normal’ del temps que ens toca viure.