Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Adéu a la cultura del vi. La força de la terra

Parafernàlia supèrflua. Qui no s’ha sentit cohibit o intimidat per aquella necessitat de tastar un vi i d’haver-hi de localitzar per força els matisos de les flors boscanes o l’edat del roure d’on es va treure la fusta per fer la bóta

Jordi Cervera

Whatsapp
Adéu a la cultura del vi. La força de la terra

Adéu a la cultura del vi. La força de la terra

Classificar una qüestió tan etèria com les essències de la terra sembla, a priori, una tasca complicada i poc factible i encara ho pot ser més si persegueix capgirar una idea arrelada i preconcebuda i aspira a propiciar una nova mirada sobre un element percebut de determinada manera.

Però sempre hi ha gent convençuda de les seves idees disposada a fer-ho. Fa onze anys, dos visionaris amb idees clares i una gran capacitat comunicativa es van plantejar la possibilitat de canviar la realitat d’un món tan peculiar com el del vi i es van abocar a una tasca que, com a mínim, es preveia amb un futur incert.

Jordi Alcover i Sílvia Naranjo van publicar La guia de vins de Catalunya. Ara, convertida en un veritable èxit, acaba de sortir la segona edició de 2019. I com que d’entrada cal mantenir contents a aquesta part de la societat que només estima les xifres, els titulars puntuals i les estadístiques concretes, es pot dir que han tastat (a cegues) 1.403 vins de 267 cellers pertanyents a dotze DO, recollint, a més, cinc anys d’estadístiques celler a celler.

Però malgrat les opinions generalitzades de molts directius, que pensen que una bona xifra ja ho pot justificar tot, el més interessant d’aquest projecte no és l’escorça, no és allò que impacta d’entrada. La grandesa de la feina d’Alcover i Naranjo és, en realitat l’ànima, l’essència i allò que no es veu.

Els seus plantejaments, la filosofia del seu treball, que van definint en totes les introduccions de les guies, es basen en unes idees força polèmiques i controvertides que posen en qüestió tota la parafernàlia supèrflua que envolta l’univers i, sobretot, les indústries del vi.

Qui no s’ha sentit alguna vegada cohibit o fins i tot intimidat per aquella necessitat un pèl pedant de tastar un vi i d’haver-hi de localitzar per força els matisos de les flors boscanes, l’edat del roure d’on es va treure la fusta per fer la bota, el número de DNI del propietari del celler i el preu que es va pagar pel cep d’ull de llebre quan el van comprar?

El Jordi i la Sílvia d’entrada ja abominen del concepte tan arrelat i vistós de «cultura del vi», entenent que es fa un flac favor quan s’exigeix que, d’entrada, calgui una cultura i uns coneixements previs i no banals per acostar-se a alguna cosa, en aquest cas al vi, amb un mínim de garanties de no fer el ridícul. Plantegen que el vi només és una resposta sensorial i que cal anar tastant i deixant-se portar per les pròpies percepcions i per les sensacions aconseguides més enllà de tot l’embolcall superflu que s’hi belluga.

També hi ha temes de molta més profunditat i d’un gran abast filosòfic i de concepció de la vida. El vi és l’expressió d’un territori i cal que respecti la història, la tradició, les essències i tot allò que l’ha portat a ser com és i, en un exercici viu de retroalimentació, ha de ser també la imatge d’aquest mateix territori on s’ha creat. Això vol dir que no es pot fer un vi traint la terra i que un vi ha de ser el reflex del territori que l’ha vist evolucionar. 

La Sílvia i el Jordi defensen les varietats autòctones, entenent que encara es disposa de prou material històric per anar construint un discurs propi sense la necessitat d’incorporar varietats no tradicionals; tampoc no tenen en compte les aromes terciàries aportades per la bota i, pel que fa a les mescles de vins, defensen que s’han de fer amb les varietats de cada contrada. 

I en aquesta línia de treball, les guies, a més de ser el resultat exhaustiu de tota la producció dels cellers catalans, també persegueixen analitzar, treure conclusions i posar-les a l’abast del sector i del públic per tal d’anar avançant en la construcció d’un ideari que permeti bastir els fonaments del concepte de vi català. 

Alcover i Naranjo conceben el tast no com una experiència de plaer hedonista, sinó més aviat com una manera de preservar la identitat bàsica del territori i poder transmetre aquest valor a les generacions posteriors, convertint-lo en una cadena de transports d’essències i de personalitat, en una feina excel·lent i complexa que cal animar i valorar. I com a dada final, que no sigui dit, el millor vi d’enguany és l’Heretat Oller del Mas Picapoll Negre, del Pla de Bages amb una puntuació de 9,84.

Temas

Comentarios

Lea También