Adoptar un poble. L'imparable èxode d'unes ciutats que agonitzen

Equiparació. Moltes zones rurals s’ofereixen no només com a destinació turística o de segona residència, sinó també com a entorns ideals per viure-hi, però, per a això, necessiten els mateixos serveis que les àrees urbanes

Francisco Fuentes

Whatsapp
Adoptar un poble. L'imparable èxode d'unes ciutats que agonitzen

Adoptar un poble. L'imparable èxode d'unes ciutats que agonitzen

Des de ben petit sempre he tingut enveja (sana) dels que tenien poble, dels que els caps de setmana i les vacances, tornaven a casa. Aquell indret on per la teva fesomia, per una mirada, o per la pròpia forma de caminar, els paisans reconeixen la teva inequívoca pertinença a una determinada casa pairal, i saben qui són o quins eren els teus avantpassats. Que bonic sentir quan les mestresses a l’estiu comenten a la plaça: «Mireu, aquell és el Joanet de can Pere». El relat de les seves aventures semblava una faula meravellosa per a molts nens i nenes que, com és el meu cas, vam néixer a l’aixopluc de les ciutats, molt i molt lluny de les terres que van estimar els nostres avis i àvies, terres que malauradament ja no ens pertanyen.

Han passat dècades des que vaig fer un viatge iniciàtic, acompanyant el meu pare a la seva Galícia natal. Un dia vam visitar A Bola (Ourense), l’aldea d’on en temps pretèrits una part de la meva família va marxar. El meu pare no havia tornat a trepitjar aquells carrers des de feia mig segle. No obstant això, només baixar del cotxe va ser immediatament reconegut per un cosí llunyà. Potser va ser una identificació a l’atzar o un descart, una tieta conservava encara una propietat, i probablement el pare era l’únic que no havia tornat al poble en cinquanta anys. De seguida al camí, se’n va recordar d’un petit pont, abans romà, ara de formigó, que hi havia sobre el rierol. Va ser aquella la primera vegada a la meva vida que em vaig sentir com aquells nens i nenes del col·legi que tenien poble.

Des d’aleshores, allà a on he viscut sempre he intentat fer una mica de «poble», fins i tot a la ciutat, abandonant les rutines d’aquells nouvinguts que tard o d’hora acaben marxant, o dels turistes, sovint més interessats per treure’n profit que per submergir-se dins dels usos i costums locals.

Les restriccions per la pandèmia ens van deixar sense turistes, que van tornant amb comptagotes, i van posar en valor els pobles, generant un èxode imparable d’unes ciutats que agonitzen, fent cada cop més difícil la vida dels seus veïns i veïnes.

Ja ha passat gairebé una dècada des que la marca de begudes Aquarius llencés aquella famosa campanya publicitària, per aconseguir que mig centenar de localitats de menys de 2.500 habitants adoptessin «urbanites orfes» d’un poble on passar les seves vacances. Aleshores el turisme rural iniciava el seu recorregut per competir amb el turisme urbà, i en aquests pocs anys la seva oferta ha crescut, a tot arreu, amb diversitat i qualitat.

No sabem què ha estat d’aquells primers habitants de les ciutats que van respondre la iniciativa dels anuncis, no sabem finalment quants van acabar sent «fills adoptius», el que sí que sabem és que són molts els pobles de tot el país que van recuperant habitants, amb propostes innovadores i atractives davant d’unes ciutats en decadència i sense solucions a la vista.

Moltes zones rurals han donat un pas endavant i s’ofereixen no només com a destinació turística o de segona residència, sinó com a entorns ideals per a viure-hi.

Repte immens

El secretari d’Estat per al Repte Demogràfic, Francés (Paco) 
Boya, ha recordat aquests dies que des de l’inici de la pandèmia a Espanya, unes 100.000 persones han abandonat les ciutats per traslladar-se a un poble. Tot i això, 23 províncies han perdut població i pràcticament 4.000 municipis pateixen un greu risc de despoblació. Boya, un dels polítics històrics de la Val d’Aran, sap que el repte és immens.

Per compensar el desequilibri que pateixen aquests territoris, les zones rurals necessiten tenir els mateixos serveis que les àrees urbanes, com reclamen des de fa dècades col·lectius com ara Teruel Existe, una proposta ciutadana transformada en iniciativa política que entitats de fins a 28 províncies podrien imitar a les pròximes eleccions generals.

Moltes ciutats agonitzen, els «urbanites orfes» busquem poble.

Periodista. Fuentes va ser la primera veu de la primera emissió de Ser Tarragona. Des de fa una dècada és redactor del servei en castellà del canal europeu de televisió Euronews amb seu a Lió (França).

Temas

Comentarios

Lea También