Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Agitadors

Trotskistes i agitadors han trobat llit calent en una organització que vol canviar la nostra societat

Josep Moya-Angeler

Whatsapp
Agitadors

Agitadors

No fa massa es va posar de moda ser transgressor, trencar motllos, sortir-se del que és habitual. Una cosa molt pròpia del món del màrqueting. Estava heretada de vells conceptes com ara «épater les bourgeois». Ara se senten orgullosos un grapat de ciutadans que es proclamen agitadors. La seva màxima és destruir el que existeix per aixecar un món nou on no hi hagi ni diners, ni família, ni propietats ni res. Una altra vegada el superat concepte de la comuna, experiment que mai no ha funcionat.

Molts d’aquests es creuen revolucionaris i posseïdors de noves fórmules per capgirar el món. Alguns s’autodenominen trotskistes. No saben que aquestes temptacions han fracassat reiteradament i no porten enlloc. Ja no queden trotskistes ni a la Xina, ni a Corea del Nord, ni molt menys on va néixer Trotski, Ucraïna, o a Rússia.

Aquests trotskistes o agitadors han trobat llit calent en una organització que vol canviar la nostra societat: Les CUP. Que el Cel ens deslliuri del capitalisme, però abans que ens deslliuri de qualsevol revolució trotskista.

El problema de les CUP radica en el pes de les seves contradiccions, la més greu de totes, la d’haver negat que s’aprovi un pressupost per enguany on més de vuit-cents milions d’euros anaven, afegits al que ja es destinava, a temes de millora social. Les CUP volien més, però renegant d’aquest pressupost ara s’aplicarà el del 2015 que suposa vuit-cents milions d’euros menys per ajuts socials. Quina gràcia!

Una altra contradicció va ser exigir que per tirar endavant amb el procés sobiranista, el que s’havia de fer era eliminar el seu impulsor decisiu, l’Artur Mas. El resultat ha estat un afebliment del procés.

Amb aquests tipus d’actuacions erràtiques –per posar-ne dos exemples prou clars– les CUP es posen del costat del Partit Popular i li fan la feina bruta, encara que aparentment des de l’altra banda de l’arc polític. Ara, el Parlament és un perfecte guirigall on qui més crida i més decideix és un dels partits més minoritaris. Així és la democràcia. Sospito que si qui tingués més diputats fossin les CUP, veuríem actuacions esgarrifadores.

La Història ens acaba d’ensenyar que quan un segment de la societat es troba en situació desesperada, acudeix a fórmules radicals. Dit d’altra manera: quan hi ha problemes socials, la temptació de votar a grups esbudelladors, agitadors, és immensa. Recorda el malalt que davant una malaltia greu, en lloc d’anar a un bon hospital, cerca una curandera. La desesperació, a vegades, porta a mida extrems que no són els més saludables. Aquest és l’èxit de les CUP. Han recollit bona part del descontentament social amb promeses impossibles. El resultat és que s’ha format una amalgama de tendències, opinions i corrents ideològics que res tenen a veure amb el pragmatisme i la realitat de les coses.

El mateix passa amb Podemos, que cada dia es descafeïna més perquè veu a prop el poder i sap que amb les actituds amb què va començar no anirà enlloc. Fins al punt que Pablo Iglesias ja ha dit aquesta setmana que s’identifica amb la socialdemocràcia. No fa gaire, per a ell la socialdemocràcia era part de «la casta». Però en política es pot dir de tot perquè, sembla que la gent s’ho empassa.

Agitar és la veritable vocació de les CUP (abans també ho era de Podemos, però els seus dirigents ara ja van al Liceu) i fins i tot la seva fita final, perquè saben que la revolució no arribarà mai. Agitar, sacsejar, colpejar tot el que ja existeix, indiscriminadament. Si el resultat és deixar pel camí alguns cadàvers, no importa. Agitar és un exercici que justifica, per a la gent de les CUP, la seva existència. Agitar sense valorar les conseqüències finals. Agitar per desestabilitzar el sistema, una estructura que –per a ells– ha de caure sense valorar les conseqüències ni com substituir-les. Amb assemblees? Un sistema primitiu de gestió? Com una comuna?

Siguem seriosos: això de les CUP no s’aguanta, i el pitjor és que hi ha gent que li dóna suport, amb una notable ingenuïtat, però insensibles a solucions pragmàtiques i solucions reals, no utopies que fan temps s’han demostrat impossibles. El mal que es pot fer a un país que vol ser ordenat pot ser d’un immens abast.

El mal que fan als que tenen problemes econòmics i als que defensen el procés independentista, ja és palpable. La pròxima conseqüència del seu pensar i actuar seran unes eleccions anticipades. Unes eleccions que no solucionarien res. Potser és la manera en què pensen que destruiran el sistema.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También