Aigua a l'aixeta, si us plau. Posar fi a les ampolles de plàstic, una necessitat

Després de gairebé tres mesos de confinament per la pandèmia del coronavirus, la comunitat científica continua buscant un tractament, i la vacuna que ens permetin abandonar aquest eufemisme batejat com la nova normalitat, per abraçar una altra normalitat que forçosament serà diferent. El virus ha sacsejat un món que ha rebut «el seu últim avís» abans del seu «col·lapse com a espècie», com ha explicat aquests dies Eudald Carbonell, catedràtic de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i codirector de les excavacions d’Atapuerca (Burgos).

Un altre dels avisos més recents va ser la borrasca Glòria, que a finals de gener va provocar una catàstrofe sense precedents al litoral català. A més de les víctimes mortals i de les enormes pèrdues materials, va esborrar del mapa moltes de les nostres platges més estimades. Algunes potser no recuperaran mai més la fesomia que tenien abans de la tempesta. La natura es veu impotent per revertir l’impacte d’una intervenció humana, devoradora de recursos escassos i extremadament agressiva amb el territori.

El temporal ens va retornar tota mena de deixalles, la pràctica totalitat de plàstics. Una sortida d’un grup de voluntaris que va organitzar l’Ajuntament d’Alcanar, va recollir durant una sola jornada tres tones de materials arrossegats a vuit quilòmetres de platges de la comarca del Montsià. A tot arreu, les imatges eren idèntiques, destrosses i plàstics, fins i tot es van trobar envasos de productes fabricats fa tres o quatre dècades. Més enllà de les mesures globals contra el canvi climàtic, la desaparició dels envasos de plàstic per a consum domèstic, especialment dels d’un sol ús, ha de ser una prioritat immediata.

Gratuïta per als clients dels bars

Durant el confinament no ha passat desapercebuda una de les iniciatives aprovades pel Consell de Ministres, que ha donat el vistiplau a l’avantprojecte de llei de residus que preveu prohibir des del 3 de juliol de 2021, la comercialització de tot un repertori de productes plàstics d’un sol ús com ara els plats i coberts, les palletes i els bastonets de cotó.

No obstant això, una de les mesures que ha aixecat més polseguera ha estat l’obligatorietat de facilitar aigua de l’aixeta gratuïta als clients de bars i restaurants. Un dels objectius és reduir la quantitat ingent d’ampolles de plàstic que mouen aquests establiments. La patronal de l’hoteleria espanyola ha qualificat «d’una mica exagerat això d’obligar a regalar alguna cosa» alhora que ha recordat que és habitual que molts establiments serveixin l’aigua mineral en ampolla de vidre.

Si bé és cert que resulta una paradoxa que s’hagi de promoure una llei per tenir l’aigua de l’aixeta gratuïta als bars, no és menys cert que aquesta pràctica sempre havia format part dels usos i costums no escrits, d’una norma de cortesia que ara sembla oblidada. Hi va haver una època no gaire llunyana en què els bars i restaurants eren no només punts de trobada per beure o menjar, o totes dues coses, eren establiments per resoldre qualsevol contingència que es pogués presentar. Fer una trucada de telèfon, deixar un avís a un conegut, anar al lavabo, demanar una tireta per curar una ferida i com no, el got reparador d’una gerra d’aigua de l’aixeta.

La ‘carafe d’eau’

També a França, el pas del temps ha desdibuixat aquesta tradicional funció social de molts bars i restaurants però la carafe d’eau du robinet n’ha sobreviscut. Sovint les trobem a les taules parades, totes fetes de vidres colorits, d’altres porten l’emblema de la casa, si es tracta d’un local de tota la vida. I si la carafe no hi és, es demana, sempre acostuma a arribar-hi amb les begudes.

Posar fi a les ampolles de plàstic és una necessitat que requereix un compromís col·lectiu, de les administracions que han d’aplicar les mesures, dels bars i restaurants que han de complir-les, dels fabricants que ofereixen cada cop més envasos de vidre, i de les persones per fer-ne un consum més responsable de l’aigua.