Al Jordi Rovira: la Tarragona del cel

Tarragona ha perdut un fill il·lustre, apassionat pel patrimoni, un humanista, un erudit, un savi

19 mayo 2017 23:05 | Actualizado a 22 mayo 2017 21:20
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

La ciutat i l’Ajuntament de Tarragona han fet l’homenatge que el Jordi Rovira i Soriano mereixia en incorporar-lo al catàleg dels seus fills i filles il·lustres. Amb la seva joventut difícilment podem trobar altres conciutadans amb un amor tan apassionat i, a la vegada, tan militant, per la nostra estimada Tarragona.

El Jordi, el polièdric, el polifacètic, el brillant i el polèmic, ens va deixar el 6 d’octubre passat, endut a la Casa del Pare paradoxalment en un lloc ben especial: davant de la Casa Sefus, on llueix un cartell commemoratiu del bimil·lenari del naixement de l’emperador August, tan recordat per ell.

El Jordi, l’arqueòleg i historiador, a qui la mort sobtada, féu que la seva ànima, en el moment de transcendir, s’enlairés ‘dins Muralles’, Intramuros que diria ell. Les Muralles, com tot el conjunt de la Tarraco romana i medieval eren la seva passió, el seu objecte d’estudi minuciós. El Jordi era un investigador punyent, que interpel·lava a tots, que qüestionava a tots, que mai deixà indiferent. També era un divulgador excel·lent del nostre conjunt patrimonial que explicà a propis i aliens, fent reviure els mites, les llegendes i la veritat que s’amaga a cada pedra de la nostra ciutat. Un passat que va defensar sense defallir mai davant algunes incomprensions i moltes indiferències, segur que només preservant la memòria, podem construir el futur que mereixem. Aquesta defensa constituí la seva lluita vital. Ho féu a través de la seva presència activa a la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, organisme que va arribar a presidir i amb què col·laborà intensament durant tota la seva vida.

El Jordi, el fotògraf, que amb la seva càmera al coll exercia de notari tant de la vida quotidiana com de la de vida festiva de la ciutat. De ben segur que algun dia podrem seguir fil per randa el batec tarragoní mitjançant les impressions captades a través del seu omnipresent objectiu. La seva particular mirada es fixava en tots i cadascun, tant en el detalls més minúsculs d’una barana d’un balcó de la Part Alta, com en les esplèndides pintures de la Capella del Sastres de la Seu Tarraconense que tan bé coneixia.

El Jordi, l’amic, el company de candidatura i de partit, amb qui vàrem treballar colze a colze per dibuixar una Tarragona diferent, on la presència del patrimoni històric i cultural fos determinant en el relat de la nostra ciutat. No es mostrava indiferent a res que afectés el present, el passat o el futur de la nostra ciutat. No era un nostàlgic, ni un somiatruites. Tenia molt clar el que volia per a Tarragona. Apostava per un progrés que fos compatible amb la preservació del passat, és més, amb un model de ciutat que pivotés al voltant del patrimoni com a eix central del nostre relat col·lectiu: som el que som perquè vam ser el que vam ser.

El Jordi, el patriota, expectant amb la transició nacional de Catalunya, coneixia molt bé tots els catalans i catalanes que al llarg dels segles hi van deixar la il·lusió, la llibertat i la vida i per això no es doblegava a la por, el conformisme o el tacticisme, tan propi de la política.

El Jordi, el pare, somiava amb un país lliure i amb un futur més pròsper per al seu Jordi ‘petit’. L’estampa habitual per la plaça de la Font: fill i pare de la mà, comentant la vida, perseguint algun colom camí del ‘col·le’. Tu i el teu Jordi petit, amb la càmera de fotos penjada al teu coll, éreu inseparables...

El Jordi, el lliure, el ferm i l’honest, era un home de principis immutables bastits sobre la roca massissa. A Tarragona va exercir un lideratge no formalitzat mitjançant la independència de criteri, els plantejaments sòlids i les actuacions fonamentades. Un lideratge qüestionat, sí, però que ningú s’atrevia a menystenir. Com deia Mn. Manuel Maria Fuentes al Diari de Tarragona, el 8 d’octubre de 2014: «Va emmudir la seva veu, avui i demà, sortosament en sentirem unes altres. Tanmateix, creieu-me quan us dic que, durant molt de temps difícilment n’escoltarem una altra de tan lliure. Passarà el temps, oblidarem el tremp i el to de la seva veu, però els qui demà arribin, com nosaltres vàrem fer quan érem joves, respectaran el que va fer i com va estimar l’amic Jordi Rovira i Soriano, el patrimoni cultural de la ciutat de Tarragona.»

Recordarem les llargues converses davant d’un cafè o l’aperitiu a qualsevol terrassa de la plaça de la Font. Hem après tantes coses de tu... sobretot a estimar encara més la nostra Tarragona, aquesta ciutat tan regalada per la història, que plora la teva desaparició tan precoç, tan sobtada, tan injusta.

Nosaltres hem perdut un amic; Tarragona, un fill il·lustre, apassionat pel patrimoni, un humanista, un erudit, un savi. Al Jordi Rovira no li corresponia que la Capona de la Catedral repiqués la seva mort; però de ben segur que pocs tarragonins vetllen tant per nosaltres i la nostra ciutat des de la Tarragona del cel.

Comentarios
Multimedia Diari