Alfons Quintà. El periodista que va tocar el cel a força del xantatge i que va triar un epíleg infame

1 de maig de 1974. En ple tardofranquisme TVE emet Giravolt, un programa d’actualitat en desconnexió i en català presentat per Carles Sentís. No és un programa qualsevol, és una entrevista a Josep Pla al seu mas entre Palafrugell i Llofriu. Escenes de primer pla de l’escriptor empordanès es combinen amb altres angles més oberts, on es poden veure dues persones seguint l’entrevista amb total complicitat. A un extrem, Josep Quintà, xofer i home de confiança de l’autor del Quadern Gris i, a l’altre, Alfons Quintà, que amb unes ulleres fosques amaga els seus 30 anys d’un periodista cridat a assumir grans responsabilitats.

Aquest és un passatge recollit per Jordi Amat en el llibre El fill del xofer, que retrata la trajectòria d’Alfons Quintà, el periodista que va denunciar el cas Banca Catalana i, curiosament, va ser premiat per Jordi Pujol nomenant-lo primer director de TV3. El llibre és la crònica política de la transició a Catalunya i del pujolisme.

No em vaig poder resistir de recuperar el programa de TVE després de devorar un dels llibres que més m’ha impactat en els últims anys al voltant d’una trajectòria amb un final tràgic. Alfons Quintà va morir als 73 anys el 19 desembre de 2016 en suïcidar-se després d’assassinar a la seva exparella, Victòria Bertran, una metgessa del CAP de les Corts apreciada per tothom.

Jordi Amat, al final del seu treball, justifica la seva obra: «he acabat per convèncer-me que explicar el que explico és moralment discutible, però al mateix temps socialment necessari. Es tracta de buscar la veritat obscura que el poder amaga per perpetuar-se».

Amat, que ha escrit les biografies de Trias Fargas i Josep Benet, no coneixia el personatge i un conjunt de casualitats van conduir-lo a escriure la història. Una d’elles és la carta que un jove Alfons Quintà amb només 16 anys envia (l’abril de 1960) a Josep Pla en forma de xantatge: si el seu pare no accedeix a firmar l’autorització per demanar el passaport i per treure‘s el carnet de conduir, haurà d’explicar-li a l’inspector en cap de la Brigada Política Social de Barcelona les seves amistats, al mateix temps que li recorda que «és delicte greu» veure’s a l’estranger amb senyors com Josep Tarradellas.

Aquesta carta és prou reveladora de la personalitat del protagonista: «El que Alfons Quintà ha descobert és que la informació sobre la conducta dels altres pot usar-se com un poder per aconseguir el que un vol», escriu Amat.

A base d’una bona agenda Quintà es convertirà en un periodista de prestigi. Com a delegat a Catalunya del diari El País destapa l’abril de 1980 el cas Banca Catalana, l’entitat que havia fet créixer Jordi Pujol a partir de comprar la Banca Dorca d’Olot juntament amb el seu pare Florenci Pujol, que morirà sis mesos després d’un infart en plena polèmica del banc.

Paradoxalment, l’home que fa més per destruir la figura del líder de Convergència i Unió (CiU) és l’escollit per posar en marxa el projecte de TV3 com a televisió de país. El periodista justifica l’elecció «perquè saben el que puc dir» enmig d’una llegenda que parla de l’existència d’una caixa forta plena de documents comprometedors de Banca Catalana.

Quintà es caracteritza per cremar tot el que lidera i enfrontant-se a tothom. Li passa a TV3 i després a El Observador, el diari que va impulsar Lluís Prenafeta, l’home de confiança de Pujol, que havia d’adquirir l’hegemonia periodística a Catalunya. A partir d’aquí començarà el seu declivi professional i personal, on després de passar per El Mundo i l’Avui, se’l pot llegir al Diari de Girona i en algun mitjà i tertúlia de l’entorn unionista.

La seva obsessió contra Pujol el porta a denunciar una corrupció generalitzada a la sanitat i és ell qui destapa el cas Innova de Reus, en estirar del fil de Josep Prat, aleshores director general de l’Institut Català de la Salut (ICS) i del consorci reusenc.

El tràgic final és el propi d’un psicòpata, marcat des de jove per l’odi al seu pare, el qual ben aviat deixarà la llar familiar per estar prop de Josep Pla i portar una vida paral·lela.

Economista i periodista. Nascut a Guissona, porta més de mitja vida al Camp de Tarragona, des d’on es desplaça cada dia a treballar a Barcelona, on és director comercial d’una companyia asseguradora d’àmbit català. Va començar la seva trajectòria professional al món del periodisme al ‘Diari de Tarragona’.