Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Amb el Nàstic, mai de la vida pots demanar res. El que et porti arriba sempre de regal

Ser un supervivent de l’avinguda de Catalunya no atorga cap privilegi, però dóna certa perspectiva. Les has vist de tots colors. Fins i tot has pujat a Primera, què més vols?
Whatsapp
La Mirada. Per Frederic Porta: 'Aquell ascens a Primera. Un somni. Res de malson, no sigueu així'

La Mirada. Per Frederic Porta: 'Aquell ascens a Primera. Un somni. Res de malson, no sigueu així'

Disculpeu la franquesa i que escrigui en primera persona. Mai no ho he fet per pudor, però ja que parlaré d’una eterna dèria existencial en complicitat amb els convilatans, em permetreu aquesta llicència. Aquest estiu pensava que havia superat una de les meves punyetes. Hi ha tòpics que funcionen. Per exemple, que a la vida pots canviar de tot menys d’equip de futbol. Tot fos tan cert com això. També, tossut, he intentat seguir la màxima del millor Marx (Groucho, és clar) quan afirmava solemne que mai no entraria en cap club que l’admetés. Inconvenients de ser eternament díscol amb les estructures, tendent a discrepar de qualsevol tipus de gestors i no trobar comoditat en cap grup organitzat per evitar la sensació de sentir-me gregari. 

Mesos enrere estava fermament disposat a trencar tan convençuda trajectòria per tornar a ser, finalment, soci del Nàstic. Què coi, el meu equip, l’únic que em canvia l’estat d’ànim segons jugui, perdi o guanyi. Acabaven de fitxar Lluís Carreras, una encertada elecció, i seguia al davant l’únic president conegut mereixedor de confiança. Al cap i a la fi, Josep Maria Andreu hi ha dedicat mitja vida, l’ha patit de valent, és més ‘nastiquer’ (malgrat que servidor deplori aquest renom) que tots plegats i deu ser l’únic ésser humà que m’ha obsequiat amb una quimera. Sí, aquell ascens a Primera. Mai no m’ho hauria imaginat, francament, malgrat els quaranta anys previs de militància en tan perduda causa. Em vaig passar l’any bocabadat, com qui viu una fantàstica experiència robada. Un somni. Res de malson, no sigueu així.

En fi, al que anàvem. Fa anys i panys que ens hem tornat del morro fi. Com tothom, ho volem tot i ho volem ara, a la manera cantada per Jim Morrison amb The Doors. Servidor, no, encara arrossega l’estigma dels 800 espectadors resistents passant fred, d’acudir a la litúrgia amb l’ai al cor, conscient que tot, si vesteix la samarreta grana, pot anar raonablement a pitjor. Per tant, suposava que havia arribat el moment de contribuir amb el proverbial gra de sorra. En sec, a última hora, potser una intuïció em va fer enrere. No voldré mai enrabiar-me amb els de la meva colla. O sigui, em quedo fora, veient-ho des de la barrera, amb distància i perspectiva. Carreras va durar quatre dies mal comptats, prou ho sabeu. I em va fer rumiar sobre l’abismal divisió, assimilada ja socialment, entre la part institucional que porta Andreu i l’esportiva, en mans de Promoesport. Segurament, no hi havia cap alternativa per salvar l’entitat, el dèficit i els mobles. Segurament, el futbol segueix camins trillats i ara tothom, tret de quatre, fitxa barat per vendre car si sona la flauta i així continuar fent la viu-viu una altra temporada. És el que hi ha. Segurament, no significa el millor plantejament, però com tot es pot complicar quan la pilota és pel mig, n’hi ha prou amb imaginar el Nàstic en mans de qualsevol milionari vividor de vés a saber quina procedència. A la classificació, anem per allà sota, ja n’esteu al cas, i mentre el personal s’impacienta, un es conforma amb no baixar. Poca ambició? Al contrari, la vida i el Nàstic m’han ensenyat que mai pots demanar-los res. El que t’arribi, regal fantàstic. Per tant, no seré soci, però tampoc cauré en la crítica fàcil. No ha de resultar gens senzill conduir un club centenari en una ciutat amb la perenne exigència de Tarragona. Mentre el vegi i senti els jugadors com una projecció personal, seguiré sent del Nàstic. I el dia que ho deixi de viure així, us ho diré abans d’anar a teràpia. Tot i que aquesta separació de poders entre Andreu i Promoesport no m’acabi de fer el pes. Igual era el remei ideal, però no la solució perfecta.

 

Periodista. Frederic Porta ha estat periodista en diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent. 

Temas

Comentarios

Lea También