Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Amb un llibre mai no s'està sol

La necessitat imperiosa de comprar a un dia fix un llibre em sembla força artificial

J.Moya - Angeler

Whatsapp

Per molts llibres que es comprin avui, dia de Sant Jordi, mantinc la impressió que potser al nostre país hi ha més autors que lectors. Potser perquè gairebé tots pensem que escriure és senzill, com molts pensen que ser arquitecte és dividir un pis en quatre habitacions o que cuinar és un art per al qual tothom està capacitat. Qui no ha escrit un vers en sa vida? Com deia Pla quan rellegia coses seves, «quina vanitat, quanta pretensió!»

Parlem de llibres. Dels llibres que avui veurem a les parades de les llibreries, hi ha un d’en Josep M. Espinàs. Reflexions sobre la mort. Pensaments sense filosofia ni transcendentalismes, només el fet social de la mort, de la que l’Espinàs se’n fum entre línies. La mort –que és la pitjor malifeta que ens fa la vida– val més veure-la com l’Espinàs als seus vuitanta-nou anys: és el fet d’abandonar una vida i una societat que mai no acaben de rutllar i potser és millor anar-se’n sense angoixes abans que desesperar-se.

Espinàs –ho he dit prou vegades– té el verb fàcil, directe, ordenat i clar. Escriu igual que fuma en pipa: amb la suavitat de les volutes de fum i amb la curiositat de trobar idees dins d’un mateix, mentre consumeix lentament el tabac. El tabac és un gran aliat d’escriptors savis. Dic savis, perquè l’escriptor que rebutja la temptació de l’alcohol per escriure troba de seguida la saviesa que, potser sense saber-ho, cultiva dins d’ell mateix.

Tinc la teoria que l’escriptor dialoga amb el lector. Perquè sense lector no hi ha comunicació, que és la clau d’escriure. I si el lector és el destinatari del que s’escriu, s’ha d’escriure pensant en ell. Res d’escriure «el que tinc la necessitat de dir», sinó «allò que el lector espera trobar».

A mi m’agrada jugar amb el lector quan escric ficció. El joc d’enganyar-lo i fer-li creure coses impossibles és fantàstic, forma part d’un engany embolicat de seducció. Intento que el lector busqui, vacil·li, no caigui en el parany i no em cregui, tot forçant-li la seva agudesa que dono per descomptada. «La veritat ens evita» cantava Jacques Brel, és a dir que mai l’acabarem de descobrir. I si aquesta vida ens amaga els seus grans secrets, no pot fer-ho també, en menor escala, un escriptor?

Però el lector exigeix algunes coses a l’escriptor: la primera, la qualitat, la màxima qualitat possible. És a dir, que l’autor busqui l’excel·lència, però no només en el moment creatiu, sinó molt especialment en el moment de corregir. Una correcció, dues, tres, sis; les que calguin. És dur, però imprescindible. L’admirat Jesús Moncada deia que un cop corregida un munt de vegades una de les seves obres, agafava el primer manuscrit i s’avergonyia de com l’havia escrit. Així va arribar a escriure meravelles tan admirables com Camí de sirga, una obra extraordinària.

Escriure és un exercici de reflexió, d’introspecció i d’exteriorització, per aquest ordre. Mai és un cop sobtat de la mal dita inspiració. Com tothom sap, la inspiració és el treball insistent, la cerca del mot exacte, la imaginació al servei de les paraules i el retorn de tot el que s’ha llegit, parlat i pensat abans. Llegir hauria de ser també un exercici de descobriment i empatia. Descobrir dins de cadascú què ens desperta el que ens diuen. Llegir i escriure entesos com un viatge cap a l’interior d’un mateix. Perquè una de les poques coses útils que trobem quan busquen el sentit de la vida és descobrir-nos, trobar-nos i, potser donar-nos un sentit.

No sé si la gent que avui, dia de Sant Jordi, es llença amb fal·lera a comprar un llibre és el millor espectacle que pot donar el món del llibre. La necessitat imperiosa de comprar a un dia fix un llibre em sembla força artificial. I m’espanta una mica més si el llibre que es compra l’ha escrit una vedet dels mitjans audiovisuals... si és que l’ha escrit ella. Són llibres de vint minuts, que es consumeixen fàcilment, no fan pensar i es poden llençar sense mala consciència. M’agrada més quan un acudeix al llibre com qui busca un amic i troba consol. El llibre –penso– requereix una intimitat i no grans festes. Llibreries silencioses pel respecte cap al que allà es troba. Llibreries de repòs d’idees, a l’espera de reactivar-se en la ment d’un lector.

Potser sóc encara massa romàntic, però penso que un llibre és una obra, un edifici amb totes les seves complexitats i la seva eternitat. I sempre és un missatge, potser un missatge d’un nàufrag –l’autor– que com gairebé sempre arriba a un altre nàufrag. Poc ajut, però una mica de consol sempre li arribarà al receptor. Qui envia el missatge sempre pensa que ha fet el que calia a la recerca de l’esperança. Qui el rep, sempre pensa que comparteix una soledat. Amb un llibre, mai s’està sol...

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También