Amor de pare

És clar que tot i que la filosofia, la intenció o la voluntat dels qui ara mateix són progenitors pugui seguir sent la mateixa, la darrera crisi l’ha fet saltar pels aires. L’ha fet miques. La idea i lema punkie que no hi ha futur s’ha estès com una taca d’oli entre les classes mitjanes, damnificades i que han eixamplat els marcs de la pobresa quotidiana de la nit al dia, allà on semblava que no calia patir.

L’espiral del consum continu, la dels gustos i hàbits que controlen les grans marques, que ens han arribat a fer creure que la nostra felicitat implica tenir el darrer model de mòbil, de televisor o cotxe. I com decideixen que als nostres menjadors hi passi d’haver un gran televisor de caixa enorme a un d’estret i prim com una radiografia.

I com els concessionaris de cotxes t’incorporen als seus sistemes de renting de manera que el caramel d’estrenar cotxe, ni que ara ja no ens dediquem, com vèiem fer als nostres pares, a obrir el capó per ensenyar el motor, ni el maleter als nostres veïns, sempre té alguna cosa d’addictiva.

El progrés social traduït a la fragància del cotxe nou. Però també aquí, com en la cursa successòria de LED, HD i 4K, al cotxe elèctric encara li falten uns dies, mesos. Com amb les teles d’un cert tipus i característiques, que convé vendre en un cert moment per anar reduint estocs, amb els cotxes passa tres quartes parts del mateix.

Primer anem buidant magatzems que quan ho tinguem a punt ja us vendrem els elèctrics. El planeta i tu podeu esperar. I el teu fill. Allò que dèiem, què no faria un pare per un fill? Per exemple per fer-li passar un estiu de somni. Com passa a la brillant comèdia de Dani de la Orden d’aquest estiu El mejor verano de mi vida, que protagonitza el brutal Leo Harlem, superheroi sense defectes a ulls del seu fill. 

Però aquesta idea de pensar que el futur serà millor per als fills ha anat canviant. Ja no ho podem garantir a les generacions que venen darrere, que s’han hagut i s’hauran d’espavilar de manera ben diferent de com ho hem tingut nosaltres. 

La societat en transformació continua, també en l’àmbit del consum, on internet capgira normes i pràctiques. Qui aixeca la persiana d’aquesta immensa botiga sempre oberta? Com es creua aquesta relació de xarxa amb sectors com el del lloguer turístic, o el del taxi en revolta contra les decisions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, TSJC, i no precisament per les estelades a les rotondes? Què deu pensar el taxista pare sobre el futur del seu fill en aquest escenari canviant? La mateixa angoixa que tenen tants i tants altres de molts altres sectors. 

Quantes feines tindran els nostres fills, ja no dic en el decurs de la seva vida, sinó simultàniament, per poder tirar endavant? I malgrat tot només podem pensar que tot i diferent, estem obligats a creure que s’hi adaptaran i tiraran endavant. Bé que ho devia pensar el rei emèrit amb els seus negocis saudites a l’escalf de Corinna. Ho devia fer com a pare tot aquell esforç que ara diuen que s’investigarà? En tot cas, segur que ho devia fer pensant en un futur millor, el seu. 

I què no ha fet el president de la sala segona del Suprem, la que ha de jutjar els líders de l’independentisme català, el magistrat Manuel Marchena per la seva filla Sofia? Dimecres es va saber que l’havien admès com a fiscal número 36 d’una promoció de 35, després que fa dos anys aprovés les oposicions com a jutge i que fes una baixa per malaltia a l’escola judicial que dirigeix la dona de Pablo Llarena, Gema Espinosa.

La Unió progressista de fiscals demana que s’aclareixi aquest embolic, però no creuen vostès que el que sura per damunt de tot plegat és l’amor paternal?

O això o la por que no els passi el mateix que al pare dels germans Karamàzov que va morir assassinat, i és que ja se sap que, amb crisis o sense, i amb revolució tecnològica o no, hi ha aquell moment freudià en què per acabar de créixer s’acaba matant el pare.