Anem cap a una nova societat?

Byung-Chul Han és un filòsof alemany d’origen coreà. És, també, literat i teòleg. Doctorat amb una tesi sobre Heidegger, és considerat un dels pensadors contemporanis més destacats amb treballs sobre el capitalisme, el desenvolupament del concepte d’hipertransparència... El seu llibre La Sociedad del cansancio té vuit capítols curts, vuit meditacions profundes que comencen amb Prometeu cansat i acaben amb la societat del cansament que dona títol al llibre.

Unes quantes reflexions: «...Actualment no vivim en l’època viral. L’hem deixat enrere gràcies a la tècnica immunològica. El començament del segle XXI des del punt de vista patològic no seria ni bacterial ni viral, sinó neuronal. Malalties com la depressió, el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH), el trastorn límit de la personalitat (TLP) o la síndrome de desgast ocupacional (SDO) defineixen el panorama patològic de començaments d’aquest segle».

És evident que la primera part, «no vivim en l’època viral», en el moment actual, amb l’aparició de la pandèmia que estem patint, imprevisible el 2010, que és quan va escriure el llibre, queda fora de lloc. Això no obstant, no treu que la segona part, que dona títol al capítol, sigui totalment segura i real. Una «violència neuronal» a què ens condueix i aboca una societat de transparència: tot està a l’abast de tothom a l’acte, i de positivisme: «yes we can», ens porta la psique a una saturació que en molts casos condueix als infarts neuronals. Acompanyat d’un treball cada vegada més exigent, un treball per objectius que ens du a l’esclavitud sota l’aparença i convicció que ens estem realitzant com a persona, mentre realment ens estem autoexplotant. Anem directes a un estrès i una agressivitat intel·lectual sota el pretext de millorar constantment el nostre currículum que ens porta a una vida vertiginosa.

Potser és el moment d’alliberar-se de la llosa del treball intens i esgotador que esclafa l’esperit i aconseguir un repartiment de tasques que permeti viure sense panteixar, sense ofec, amb un respir tranquil, reconfortant

Tot aquest dispositiu ens mena a una ceguesa de defensa d’allò que ell anomena l’«altretat». Repel·leix tot el que és estrany, tot el que és «allò altre» o simplement l’altre, encara que aquest estrany no tingui cap intenció hostil, no manifesti cap perill. Serà eliminat a causa de la seva «altretat». Una ignorància total sobre interculturalitat. «...Els occidentals consideren que la seva cultura és universal i, per tant, universalitzable». (Raimon Panikkar)

Es converteix en una societat narcisista d’autoreferència i d’autocomplaença. Una societat que implica xenofòbia, cosa que no passa amb el sistema immunitari biològic que és més generós, que no coneix cap xenofòbia.

El filòsof Han fa una reinterpretació del mite de Prometeu . «En realitat, el subjecte de rendiment, que es creu en llibertat, es troba tan encadenat com Prometeu. L’àliga que devora el seu fetge en constant creixement és el seu alter ego, amb el qual està en guerra. Vist així, la relació de Prometeu i l’àliga és una relació amb si mateix, una relació d’autoexplotació. El dolor del fetge, que per si mateix és indolor és el cansament. Així Prometeu com subjecte de l’autoexplotació, queda pres d’un cansament infinit. És la figura originària de la societat del cansament...,un cansament curatiu... un amable desarmament del jo».

A l’entremig analitza diferents autors, Kafka, Nietzsche, W Benjamin, Heidegger, Sartre, Kant, Handke. Precisament aquest, Handke, que s’imagina una «immanent religió del cansament» ens porta a una «comunitat de la Pentecosta», una societat del «no-fer» oposada a una societat activa, una societat venidora que podria denominar-se la «societat del cansament». Una Pentecosta oposada a la torre de Babel. Allí hi trobàvem moltes llengües en plataformes sobreposades i cap entesa entre elles. En aquesta Pentecosta ens trobem moltes llengües en un sol pla i un sol esperit.

Serà aquesta la societat de l’antropocè? Fins a quin punt les nostres ments s’adaptaran a un nou status social? Serà capaç l’home de l’antropocè de deixar de destruir el seu propi hàbitat, de deixar la seva pròpia follia de consumir, consumir, consumir... a base d’ara deute, ara crèdit sense parar, per arribar a models de control basats en la solidaritat, l’ajut, la proximitat... Aparcant l’absoluta dependència monetària en les relacions humanes? Potser serà el moment de deixar de progressar a costa d’un planeta que ja no dona per més.

Com explica Lluís Calvo, «no deixa de ser rellevant que els qui pateixen més les crisis es llancin després a consumir quan hi ha una recuperació econòmica, en una follia basada en el deute i el crèdit. Cal subvertir aquest bucle i recercar models socials de solidaritat i d’ajuda mútua, basats en la proximitat.»

Potser serà el moment d’alliberar-se de la llosa del treball intens i esgotador que esclafa l’esperit i aconseguir un repartiment de tasques que permeti viure sense panteixar, sense ofec, amb un respir tranquil, reconfortant. Caldrà desaccelerar la vida, per trobar el moment de l’avorriment que deixi temps a centrar-se i pensar.

El treball a casa posarà en marxa aquesta nova societat? L’escola serà capaç d’educar aquesta societat del cansament que Han descriu no com un rearmament desenfrenat del jo, sinó com un «amable desarmament del jo»?