Aniversari dels atemptats. El valor d’aquell silenci a Cambrils

Vaig participar en la manifestació de Cambrils de fa gairebé un any, el 25 d’agost del 2017. El sentiment majoritari era de dolor, tristesa, i de gratitud als Mossos que havien evitat una veritable massacre. Als serveis d’emergència.Al personal dels hospitals que atenien encara a cinc ferits de l’atac. Va ser una manifestació d’una comunitat. Dels de tota la vida. I dels que tenen Cambrils com la seva segona ciutat, de Barcelona, de Lleida, d’Aragó, d’Euskadi, de Navarra, d’Holanda, de França, d’Alemanya ... Una comunitat que se sent des de llavors més unida, més forta, més implicada.

Va ser una manifestació en silenci, vaig escriure llavors. Trencat per aplaudiments quan es creuava amb patrulles dels Mossos i, de tant en tant, amb clams de «Tots som Cambrils» o «No tenim por». El sentiment que s’imposava per sobre de qualsevol altre era el de la solidaritat amb les víctimes.

El proper 17 d’agost es complirà el primer aniversari dels atemptats. Sembla que fa una eternitat

Amb Ana Maria, la dona de Saragossa que va perdre la vida, amb els ferits, amb els morts de la Rambla. I també el d’alleujament perquè Cambrils té la sensació d’haver tornat a néixer quan encara imagina el que podria haver passat aquella nit d’estiu en el seu passeig marítim. No hi va haver xiulets, ni banderes de cap tipus. Només un pensament compartit: les víctimes.

La de Cambrils va ser una manifestació de condol i solidaritat. Com el dia del minut de silenci a la plaça de Catalunya de Barcelona l’endemà dels atemptats. Com les abraçades, les llàgrimes i les ofrenes dels ciutadans de tot el món a la Rambla. O com l’acte que es va celebrar a Ripoll, on la germana d’un dels nois abatuts a Cambrils va aportar un testimoni de desolació i d’esperança alhora. O com l’abraçada dels pares de Xavi, el nen de tres anys assassinat a la Rambla, amb l’imam de Rubí. Un gest d’un coratge i un valor tan extraordinari que se’ns fa molt difícil d’imaginar en nosaltres mateixos. Un gest que va sublimar i simbolitzar aleshores el sentiment de dolor de la immensa majoria.

Per sort, com ja va passar l’11-M, al final queda en la memòria la solidaritat de la majoria

La manifestació de Barcelona celebrada dos dies després, el dissabte 27 de setembre, va ser una altra cosa. Va assistir-hi la ciutadania que es reconeix en l’abraçada de Rubí, en les flors de la Rambla, en el desconcert de Ripoll, en la lluita que es vivia als hospitals per retenir la vida...

Però també van acudir-hi els que buscaven un rèdit polític, en segona fila o al llarg de tota la manifestació. Amb els seus cartells i les seves banderes. Pluralitat, llibertat d’expressió, política... Tot molt legítim. Però no era el dia. Era la jornada - vaig escriure llavors i reitero ara- de les víctimes. Del dol. De la solidaritat. De fer saber al fanatisme gihadista que no podran derrotar els nostres valors. Era el dia de començar a preguntar-nos com és possible que uns nois crescuts entre nosaltres hagin decidit matar-nos. Era el dia del silenci i del pensament. No el dia de les banderes.

Per sort, com ha passat en l’11-M, al final queda en la memòria la solidaritat de la majoria. Els comportaments miserables i immorals d’una minoria o de les mateixes clavegueres de l’Estat, per més soroll que facin al carrer, a les xarxes o a la premsa, queden al seu lloc amb el pas del temps. I en la memòria romandrà per sobre de tot l’abraçada de Rubí; les llàgrimes i les flors anònimes de la Rambla; la catarsi de Ripoll; els grans esforços dels hospitals; el coratge dels Mossos; el silenci de Cambrils; el lliurament dels equips d’emergència, dels veïns i comerciants de la Rambla, dels taxistes... El valor de la immensa majoria. Dels que en la manifestació de Barcelona van situar, per sobre de tot, el respecte a les víctimes.

El 17 d’agost es complirà el primer aniversari dels atemptats. Sembla que fa una eternitat. Ha estat un any molt difícil. I permeti’m que comparteixi un sentiment. Crec que vuit dies després, quan milers de manifestants van anteposar a Barcelona els seus crits, les seves proclames polítiques, al dolor i al silenci per les víctimes, vaig prendre consciència de la degradació ètica que amenaçava la nostra societat. Un any després, segueixen els crits. Per això valoro tant el silenci i el respecte que vaig sentir a Cambrils. Aquesta és l’esperança que ens queda.

 

Periodista. Rius és professor, autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ i va ser degà del Col·legi de Periodistes. Ha estat vinculat a Mestral, El Pati, El Periódico, TVE, La Vanguardia, Público i Eldiario.es