Anàlisi del discurs (del rei)

El títol (si llevem el parèntesi) és el nom d’una assignatura que es cursa en l’àmbit de la lingüística, l’objectiu de la qual és aprendre a desxifrar els missatges, fins i tot més enllà del que diuen explícitament, és a dir, ensenya a saber interpretar també allò que no es diu; o bé, en el cas dels que tenen un conducte audiovisual, a comprendre el to, el gest, la mirada... de l’emissor; la semiòtica de la comunicació. Tot forma part d’allò que es vol transmetre. Tot significa.

Vaig voler sentir en directe el discurs del rei, per tal justament de no perdre-me’n res; no volia guiar-me ni pel que me n’expliquessin ni pel text escrit negre sobre blanc a la premsa. 

Em deixà literalment estupefacte. Tenia entès que el monarca ha de ser àrbitre imparcial, equidistant, si voleu; ha d’estar per damunt de les ideologies, dels partits encara més. Felip VI m’ho desmentí. De manera clara, inequívoca, el rei declarà als espanyols que està decididament al costat d’uns i no d’uns altres. El president del govern central fou tàcitament aplaudit i defensat fèrriament. El president de Catalunya, per contra, fou menyspreat amb una evidència exempta de cap ombra de rubor. No hi hagué matisos; no era possible entrar en avaluacions distintes: fou monolític i directe. Premià generosament el primer i puní durament el segon, el qual titllà d’irresponsable i de deslleial; de comportar-se en oposició a l’estat de dret. (Per què no som comprensius amb els que creuen fervorosament que no és la llei la que ha de determinar la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta voluntat la que ha de condicionar i fer modificar la llei quan calgui? Costa tant d’entendre que la raó de les persones ha d’estar pel damunt del constrenyiment de les normatives?)

Però és que el rei anà molt més lluny. No li importà de dividir ell mateix la societat catalana en gent bona i gent que no ho és. Paternalment, assegurà a la primera que seria atesa amb afecte especial; la tranquil·litzà; li digué que no havia de patir per la pressió dels descreguts, que Espanya i el rei estan i estaran amb ella; o sigui, que no estaria, en canvi, amb els altres, els quals –insinuà– pagarien el mal que fan. El rei en persona, donant la raó als qui diuen que a Catalunya ens estem fracturant violentament en dues meitats! Jo em creia que coneixia el nostre país, de debò; sé que entén i parla la nostra llengua. Però no; s’alinea amb els qui diuen que la meitat de catalans estan obertament en contra de l’altra meitat; amb els qui afirmen que convé estar-se a casa per tal d’evitar els perills de l’agressió física, simplement perquè hom no pensa com un altre; a qui diu com si no res que les famílies s’estan destrossant a causa de la ideologia sobiranista. Passegi’s amb calma i tranquil·litat per Catalunya i, sense prejudicis, observi si s’hi viu a matar entre uns i altres, Majestat.

Fins aquí el nucli del discurs, ornamentat amb els elogis imprescindibles a la Constitució, al compliment de les lleis, a l’obediència, a la unitat infrangible que fou la fita primera de Franco (a qui li venia de molt lluny) i del seu pare, Joan Carles I. Ja està; res més.

Analitzem, tanmateix, els silencis, altrament tan eloqüents. Tot un rei, sense fer ni una sola referència, encara que se la cregués poc o gens, a la neutralitat. Sense ni una sola al·lusió a la necessitat de pau i concòrdia en aquests moments convulsos i difícils. Sense cap elogi al comportament exemplarment cívic i pacífic dels qui s’han manifestat, comportament que no és fàcil de constatar en cap altre lloc del món. Sobre la conveniència del diàleg, ni una paraula. I, finalment, ni un condol als ferits, a les víctimes de les càrregues policials: mutis total. La significació de tot aquest «allò no dit» és la justificació i l’acord amb l’actuació dels que haurien de ser garants de la seguretat de tothom; és la solidaritat plena, sense fissures, amb el president Rajoy (ja no li cal que reflexioni sobre absolutament res: el rei no li ho ha demanat); és el rebuig frontal al president Puigdemont i als catalans no bons que reclamaven el referèndum i que van anar a votar; és la no acceptació que hom pensi legítimament en objectius, per utòpics o folls que puguin semblar, que no agradin als poders espanyols.

Fou un discurs excepcional, certament; però no pel fet que no era el tradicional de Nadal, sinó perquè ara ja sabem tots, perquè ho ha dit el rei, quin paper juga la Monarquia espanyola i per què i per qui aposta. Ens ha revelat que està solament amb uns; els altres no són amics. Penso sincerament que li hem d’agrair la claredat en l’expressió dels seus determinis i de la seva política. Segurament eren molts els qui endevinaven al costat de qui estava el rei. Avui, però, tots ho sabem del cert, gràcies al que ha dit i, encara més, al que no ha dit el rei. Gràcies per haver estat franc, Senyor.

El discurs del rei obrí oficialment i solemnement la porta a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Del rei d’Espanya, però d’una Espanya solament, i va dir de quina. Rajoy en preserva les claus.

Inevitablement això convida la resta a cercar l’alternativa que no els deixi desemparats. La república, és clar.