Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Aprendre a donar les gràcies just en el moment que toca

Homenatge. El tancament del bar d’Eduard Boada significa dir adéu a un dels llocs emblemàtics que ajudaven a sentir Tarragona i generaven orgull de pertinença entre els parroquians 

Frederic Porta

Whatsapp

Ens fa l’efecte que arribem tard, però aplicarem allò de val més ara que mai per descarregar consciència.

Tanca la tasca de l’Eduard Boada, indret emblemàtic d’una Tarragona a punt de traspassar sota el consol de la llei de vida. No crec que els parroquians del seu establiment li arribéssim a agrair prou la traça i professionalitat que oferia en el seu servei públic, una pena d’assignatura pendent.

Hauríem de ser capaços de dir les coses en el moment precís. Els entrepans de l’Eduard significaven una mena d’íntim homenatge que els clients ens dedicàvem al trepitjar el seu santuari. Pur carpe diem. 

Potser les noves generacions no ho entenguin, però els fills de la postguerra havíem quedat marcats per les vivències dels nostres ancestres i gaudíem de tot allò que satisfeia el paladar com si també haguéssim passat gana i emuléssim Carpanta, representació sublimada en tebeo que porta camí de convertir-se, ningú no se n’escapa, en anacronisme. Tornem-hi, deu ser llei de vida.

Eduard Boada ens fascinava com a referència. Als estius, portava una formigonera a les festes majors i s’inventava uns còctels a mida de cada població, dels quals aquest diari, en crònica costumista, en publicava la recepta, basada en licors impossibles a priori de barrejar.

La seva extremada educació, aquells ulls clars que traspuaven humanitat, teixien uns curiosos vincles de complicitat segurament basada en l’amor comú a la terra. 

No hauria d’escriure la remembrança en passat perquè l’Eduard, aquell que ens tractava de vostè quan encara no corresponia, era i és tan bàsic en el nostre denominador comú col·lectiu com el Balcó. Llàstima, llançant la vista enrere, de no crear una mena de recorregut bàsic generacional, d’aquells que explicarien moltíssimes coses sobre nosaltres mateixos, de com érem.

A cada edat, les seves referències de carrer. El cronista es va fer a base de, per exemple i sense que fossin fonamentals per a la formació de l’ànima i el caràcter, aperitius a Las Parkinsonias, pastisseria de Palau o Miquel i queviures de les senyores Corona i Rufina, properes al barri del Mercat. Tot plegat, accents que caracteritzaven una època ben concreta de la nostra existència.

I cadascú, la seva, segons l’any d’arribada al món. I de la majoria, els rituals comuns, sintetitzats en essència amb la litúrgia de tocar ferro que, aquesta sí, anem traspassant de pares a fills, també sense explicar el perquè. Val més no ser-ne gaire conscient, de com canvia el paisatge al nostre voltant.

Si ho fóssim, aniríem per la vida marcats per una nostàlgia que no acostuma a resultar gaire constructiva. 

Va plegar el Leman, qui ens ho havia de dir, com desaparegueren el Calvend o el Doria, igual que els pares deixaren de veure pel·lícules al Principal. Nosaltres encara les vam guipar al Modern, al Fémina, al Coliseum i al César i aviat haurem de justificar que això d’anar al cinema era, també, tota una cerimònia. 

Si la nostàlgia és un error, val més viure l’instant ben conscients, però tampoc han de sobrar les paraules d’afecte cap a aquells que ens van fer la vida més grata i referencial.

Al cap i a la fi, avui i escrivint la contra en torn de guàrdia, prefereixo donar les gràcies a l’Eduard per tots els bons moments procurats abans que versar sobre els Jocs Mediterranis, la conducta política de Ciutadans, l’evolució del partit socialista o el govern municipal. Un m’ajudava a valorar i apreciar els petits plaers de la vida local.

Altres casos i coses només ajuden a posar unes pedres al fetge de tal mida que no convé, ni a la salut, ni a l’estat d’ànim necessari per mirar d’apropar-nos a un cert benestar vital. Nostre i del lector. Al cap i a la fi, valorar el que és bo per a l’esperit ajuda a crear consciència crítica per rebutjar el que no interessa gens ni mica. 

 

Periodista Frederic Porta ha estat periodista en diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent 

Temas

Comentarios

Lea También