Aprendre a llegir i a sumar

Cada infant té una actitud dife-rent davant dels aprenentat-ges: no és igual ser inquiet que tranquil, reservat que obert, observador que dispers, i tampoc, nascut al gener que al desembre, fill únic o amb ger-mans, el més gran o el més petit de casa, nen que nena...
 

Josep Maria Cornadó

Whatsapp
Josep Maria Cornadó, Doctor en Ciències de l’Educació

Josep Maria Cornadó, Doctor en Ciències de l’Educació

Si algú busca a la xarxa «a quina edat un nen ha d’aprendre a...» les respostes que hauria de trobar sempre són «mai no es pot generalitzar, depèn de cada cas, és preferible consultar un professional». Les escales evolutives són una referència estadística que té en compte, bàsicament, l’edat natural, i, per tant, hi ha risc de fer una interpretació poc correcta. Per altre costat, no totes assenyalen el mateix, ja que hi ha diferents bases teòriques al respecte. Gairebé tothom està d’acord, però, que la capacitat d’un infant per a l’aprenentatge depèn bàsicament del moment maduratiu en què està, i cada individu segueix un ritme de creixement diferent. 

A quina edat comença a caminar un infant? Doncs normalment als 11-12 mesos, però hi ha qui ho fa als 9, als 10 o també als 15 i fins i tot als 18. Això per què? És senzill, les condicions genètiques, ambientals, físiques, de personalitat, de l’entorn, etc. influeixen en cada persona. En el cas dels aprenentatges escolars, no tots els infants d’un grup-classe estan a la mateixa fase, no són «papallones monarca».

Cada nen segueix la seva evolució, i no és convenient forçar-la. Els pares detecten, en els hàbits d’autonomia (esfínters, neteja, vestit, alimentació, etc.) que hi ha qui és més avançat i qui necessita més temps. Fer les coses més aviat o més tard del que «toca», en principi, no vol dir gaire cosa.

En l’àmbit escolar, de vegades, les famílies es preocupen perquè el seu fill porta un ritme d’aprenentatge diferent d’algun company de la classe. Es comenta a les entrades i sortides o mentre els infants juguen al parc. N’hi ha que s’amoïnen perquè altres ja saben llegir o escriure i el seu encara no, i tenen por que això sigui un «mal símptoma».
L’escola actual és més respectuosa que la d’abans i té assumit que els processos cognitius no es produeixen de forma simultània en tots els individus del grup, sobretot si s’ha organitzat només amb el criteri de l’any de naixement. L’assoliment del procés de lectura i escriptura i de les habilitats matemàtiques bàsiques seran instruments fonamentals per a l’aprenentatge i, normalment, els infants ho van assolint entre els 5 i els 7 anys, però els mestres saben que tots no ho fan alhora i de la mateixa forma. En aquestes edats, els grups acostumen a ser molt heterogenis, per això P5 i els primers cursos de primària són nivells educatius tan complexos pels professionals.

Cada infant té una actitud diferent davant els aprenentatges: no és igual ser inquiet que tranquil, reservat que obert, observador que dispers, i tampoc, nascut al gener que al desembre, fill únic o amb germans, el més gran, el més petit o el mitjà de casa, nen que nena... L’entorn també influeix: hi ha qui a casa viu un ambient estimulador, tranquil i de pau i també qui no. Aquests elements i la capacitat cognitiva, d’atenció, i la memòria i la concentració són factors determinants. Tot plegat, moltes variables a tenir en compte i per això és tan complicat trobar respostes a la xarxa.

L’aprenentatge de la lectura, escriptura i de les matemàtiques en aquells infants més immadurs pot provocar al seu voltant una certa angoixa... i en algunes ocasions pot esdevenir obsessiva en l’activitat diària. La dedicació més intensa a tasques escolars en aquestes edats va en perjudici d’altres que es deixen de fer, perquè el temps no és elàstic i, com és obvi, mentre es fa una cosa no se’n pot fer una altra. De vegades, hi ha com un neguit... un rau-rau, una certa preocupació a mesura que avança el curs i la família comprova que encara no està prou madur per assolir els aprenentatges esperats. No és recomanable passar-se el temps de joc i descans «llegint, escrivint i fent sumes» i convertir el menjador de casa en una «acadèmia de repàs».

Alguns infants reclamen aprendre a llegir i a escriure ben aviat i no se’ls pot aturar i en canvi d’altres no tenen interès i no se’ls pot forçar o, millor dit, no és una bona idea fer-ho, perquè les conseqüències poden ser nefastes. Quan un nen no està preparat madurativament per aprendre, insistir, és «perdre el temps». Fins i tot pitjor, pot afegir un problema que no existia i que danyarà la relació personal amb l’adult: frustració, disgust i decepció.

Els infants que comencen més aviat a caminar, en general, no són necessàriament més coordinats i més bons esportistes que els que s’inicien més tard. Doncs amb els aprenentatges instrumentals passa alguna cosa similar. És qüestió d’esperar que arribi el moment, que de ben segur està a prop.

La responsabilitat de la família en els primers aprenentatges ha d’estar encaminada en tres direccions: (1) estimular la curiositat, (2) mostrar confiança total en les possibilitats d’èxit i (3) respectar i encomanar una actitud positiva. Res més, de la resta ja s’ocupa l’escola.

Hi ha nens i nenes que de ben petits van amb la «llengua fora» perquè el seu ritme no és el de la «suposada» majoria, i això els fa sentir malament perquè destrueix la seva autoestima. Sembla que tinguin dificultats, quan en realitat l’únic que passa és que encara no estan prou madurs.

En aquestes primeres edats, l’aprenentatge s’ha de viure de forma natural i saludable. Els pares han de ser conscients que els infants creixen de manera irregular, no són tots iguals i cada un té punts forts i febles, igual que els adults, i el millor que es pot fer és sempre donar suport incondicional.

Temas

Comentarios

Lea También