Aquella lluna i l'altra cara de Catalunya. Ara fa mig segle, un jove vilanoví va tocar terra a les Tarragones

Neil Armstrong ha passat a la Història de la Humanitat perquè va ser el primer home que va trepitjar la Lluna. Xavier Garcia i Pujades (Vilanova i la Geltrú, 1950) ja forma part de la petita història del periodisme català perquè és l’escriptor foraster i no tarragoní que més ha escrit sobre les comarques tarragonines. Quan el tren de carbó amb vagons de fusta el va dipositar a Ascó per primera vegada, les Terres de l’Ebre eren les més desconegudes i oblidades de les quatre províncies. I anar des de la Cerdanya o l’Empordà fins als paratges ebrencs era quasi com viatjar d’una a l’altra cara d’un planeta. De la Catalunya exuberant més rica i privilegiada pels déus, a la més seca, amb les rendes més baixes i més deixada de la mà dels déus. Seduït a primera vista per uns paisatges d’una bellesa molt diferent, l’any 2007 es va quedar a viure a la Terra Alta.

Membre de la generació periodística de la Transició, va començar a fer reportatges, cròniques, entrevistes i llibres sobre temes nous i políticament incòmodes com el transvasament de l’Ebre, les centrals nuclears, la crisi agrària, els orígens de la Unió de Pagesos, els capellans compromesos, els moviments socials, els inics dels partits polítics, la lluita antinuclear, la despoblació rural o els pioners de l’ecologisme, fins al descobriment que «lo riu és vida». També es va submergir en la literatura, la història i la cultura de les poblacions que visitava. Havia tingut bons mestres i amics, com Josep Pla, Joan Perucho, Artur Bladé Desumvila, Josep Maria Espinàs, Gerard Vergés… I ara que fa mig segle d’aquell primer viatge, ha publicat un llibre que recull les seves memòries, vivències i reflexions. Es titula El Sud de nou revisitat (Cossetània-Edicions), ha guanyat el Premi Serret Terra de Cruïlla i comença a la Torre de l’Espanyol, exactament en uns paisatges que el foc ha pintat de grisos, negres i cendres.

Durant el mes de juliol, els grans mitjans de comunicació han subministrat moltes notícies, records, curiositats, anècdotes i detalls d’aquell primer viatge a la Lluna, fins i tot com i on van abocar els astronautes els seus excrements. I que, quan després van visitar Espanya, Franco els va regalar un vestit de torero.

Molt menys explicat i detallat ha estat el gran incendi que ha cremat els termes de la Torre de l’Espanyol, la Palma d’Ebre i Flix, a més dels de Maials, Llardecans, la Granadella i Bovera, a la demarcació de Lleida. Notícies sovint esbiaixades, polititzades, simplistes, lacrimògenes o sensacionalistes. Perquè cap dels grans mitjans ha esbrinat les causes profundes i remotes de la catàstrofe, ni tampoc han entrevistat escriptors, historiadors o experts que viuen al territori i l’estimen pam a pam. Apagat el foc, de nou un mur de silenci i desconeixement. Probablement, caldrà esperar que passi l’estiu o alguna altra gran desgràcia fins que algun mitjà de comunicació torni a visitar el paisatge després de la cremada i analitzi amb rigor el perquè de tot plegat.

Per les memòries, fotografies i objectes dels astronautes es paguen milers de dòlars. El llibre de Xavier Garcia és més econòmic, toca més de peus a terra i és la crònica viscuda en uns paratges trinxats per la devastació ecològica, econòmica i política dels darrers cinquanta anys. Els astronautes van recollir materials lunars que han comportat importants avenços científics. Xavier Garcia aporta aquella antiga saviesa camperola que sempre l’ha emocionat. Des d’una càpsula espacial es veuen estels i planetes llunyans. L’escriptor entra en cases de pagesos, pescadors, pastors i artesans, i dóna testimoni d’un ruralisme més modernitzat, però encara una mica autèntic. Bibliòfil empedreït, retorna als centres d’activisme cultural i a tots els nius d’antics i actuals activistes. Biblioteques, museus, ermites, cafès de tertúlies, fondes… Amb moltes referències a l’alta cultura i literatura combinades amb el saber popular, fa antropologia i sociologia en viu i en directe. El seu nou llibre (i ja en porta trenta-sis) és un bon company de viatge per visitar una terra cremada per més coses que el foc. Rellegit ara en els llocs de les cendres, sota la llum de la Lluna, és més poètic, sentimental i lúcid.

*Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador d’Informes-Ebre. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de comunicació de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a l’Empordanet.