Ara cal dialogar més que mai

Vistos els resultats electorals, es pot definir en línies generals que la prepotència del PP els ha resultat caríssima a Espanya, i encara més a Catalunya, on queda com una força residual. No es podia repetir cada dia, avui sí i demà també, allò que sabien clarament que mentien descaradament i que el poble així ho detectava, la premsa ho definia i les xarxes socials ho denunciaven, com tampoc tractar cínicament tots els temes segons la seva voluntat perquè tenen majoria absoluta.

I practicant aquesta política, ara, ben segur, s’adonaran que l’han espifiada de cap a peus. Des de les esferes econòmiques, socials i polítiques, tots, recomanaven que s’havia de dialogar. Parlar i asseure’s a la taula usant un estil senzill i de posar-se a la pell de l’altre quan hagués convingut.

La Sra. Sánchez-Camacho així ho volia tirar endavant des del 2012 quan el Sr. Montoro, irreverent, absolut i tacat per la supèrbia li va dir clarament que aquí manava ell i que se’n tornés a casa i callés perquè aquella política que practicava era la que volia el President Rajoy.

I hi ha hagut ministres que interiorment pensaven que s’havia de buscar solucions pactades al tema català i sabien que parlant, dialogant, posant-se a la pell de l’altre, el procés el podien avortar a les bones i no a les males com ara l’estan reprimint des de la judicatura.

Però Rajoy és molt gallec, i consegüentment molt tossut, i va arrossegar tot un executiu que la majoria deferien del seu criteri unipersonal i totalment respectable per la seva majoria absoluta.

Però la seva política s’apropa més a l’autocràcia pura que a l’art de la política raonable i de respecte. I això ho ha pagat a Catalunya molt car i a Espanya pot perdre la majoria dels baluards polítics que dominava i el pitjor per ells serà que poden anar-se destapant algunes brutícies que sense disposar del poder no podran ocultar per gaire temps.

A Espanya els quedaran només els feus de les terres d’ultramar; Ceuta i Melilla i alguna cosa més. Arreu, la política practicada durant els tres darrers anys de prepotència i cinisme, farà que tots actuïn contra el poder establert.

Només poden acudir a aquells que els van menystenir i arremetre amb tota la força, o sigui, Ciutadans; manifestaven que no tenien programa, eren catalans i eren incapaços de governar.

I si Rivera és consegüent a no accedir a la investidura de la presidenta d’Andalusia perquè hi ha dues personalitats socialistes presumptes corruptes dins la política activa, com podrà donar suport al PP, on són tan pocs els que es salven de no estar tacats per alguna o altra raó?

I quelcom semblant esdevé amb Podemos. Tenen a les seves mans governar Barcelona i Madrid, si la resta de forces del seu tarannà els donen suport. I tenen a les seves mans molts ajuntaments i autonomies. Tenen molta força no sent la primera però sent determinants per donar el poder dels respectius governs.

Davant de tota aquesta obscura situació només queda una solució; parlar, dialogar i pactar. Com Barcelona pot quedar en mans d’aquells que sense permís d’obra volen reconstruir Can Vies i pretenen aturar la font del turisme de creuers i els grans esdeveniments firals reconeguts com els millors del món?

Com poden a l’Ajuntament de Madrid dirigir la situació que podrien fer saltar pels aires les cascàrries amagades de Bankia, els papers de Bárcenas i les presumptes obres públiques adjudicades des de la llotja del Bernabéu?

Potser és hora que els de la vella política que es van equivocar amb moltes coses i recentment s’han tornat a equivocar, s’asseguin a dialogar i buscar solucions a tants problemes que actualment té Espanya. Les coses s’han podrit insistentment i cal adreçar-les. I també seria bo per tots que els de la nova política no responguin amb un orgull incontrolat a poder resoldre els greus problemes que tenim.

Des d’aquestes pàgines, quantes vegades no ho hem denunciat? Ho hem dit pel dret i pel revés. Articles com, Els guanys de la banca i la butxaca del poble; Els jutges experts en lingüística; La indecència d’una llista oculta; Quan es remou l’arbre de soca-rel; La derrota del cinisme; La defraudació fiscal; Lara, un dels ponts entre Catalunya i Espanya; Els tresorers dels partits polítics; El decàleg de les esperances; El sou dels polítics, i Porti propostes, senyor Rajoy.

Les hemeroteques queden però són el passat. El present és aquesta Espanya que només es pot reconduir parlant i dialogant més que mai. Ara és l’hora i cal que tots exerceixin el poder responsable que el poble els ha donat amb la seva voluntat.