Ara és l’hora del cove i el cistell

El plàstic va arraconar un art i ofici prehistòric. La nova ofensiva de la Unió Europea contra el plàstic és la gran oportunitat de la cistelleria per recuperar la seva importància històrica i ajudar a netejar el planeta

16 noviembre 2018 10:26 | Actualizado a 06 febrero 2019 17:52
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

La Unió Europea inicia una altra ofensiva per fer desaparèixer el plàstic. Considerat un dels principals enemics del planeta a curt i a llarg termini, el plàstic malmet el mar, la terra i mata espècies animals i vegetals.

Aquest invent industrial que va canviar el món i els costums, ha aconseguit que l’enciclopèdia Viquipèdia afirmi: «De cistellers, a casa nostra, en queden pocs... Era un ofici ben estès fins no fa gaires decennis, quan el plàstic va estendre’s i substituí els preciosos coves i cistells per objectes despersonalitzats…

En pocs anys, van relegar els soferts cistells de tota la vida a un paper secundari, si no van anar a parar a les golfes de les cases». A diferència del plàstic, la cistelleria és totalment natural, biodegradable, artesanal, manual i necessita poques eines que no contaminen.

Les estadístiques oficials donen la raó a l’enciclopèdia virtual. En el llistat d’empreses de cistelleria, només en consten set a les comarques de Tarragona. A l’Associació Catalana de Cistellers i Cistelleres, no se’n veu cap de Tarragona, algunes de Barcelona, Lleida i Girona, i, curiosament, tenen cistellers associats de Cadis, Lugo, Ourense, Pontevedra, Segòvia i València. Un invent prehistòric de la Humanitat i anterior a la ceràmica ha quedat relegat a alguns llibres i estudis etnològics i als més que excel·lents Museu de la Vida Rural de L’Espluga de Francolí i el Museu de la Pauma de Mas de Barberans.

Sortosament, ambdós i altres associacions fomenten la conservació de la cistelleria, organitzen cursos, celebren fires, trobades internacionals i fan tot el possible per salvar i estendre un art popular òptim per acabar, com a mínim, amb les bosses i recipients de plàstic. 

Abans, a totes les cases hi havia coves, cistells, cabassos, paneres i altres objectes fruit de l’enginy de cada artesà. Com per exemple, el cistell d’anar a plaça, el de pa i trago, el de veremar, el de pelapatates, el d’aviram, els que protegien les garrafes de vidre, oueres, cargoleres, conilleres i centenars de variants.

Fets de vímet, jonc, pauma, o canyes, s’adaptaven a tot, sense oblidar els mobles i la decoració de la llar. O aquells barrets per evitar cops al cap dels infants. El cabàs va viure una certa revifada, durant els anys de la transició a la democràcia. El va posar de moda l’estil eivissenc i s’identificava amb noies hippies, inconformistes o kumbaià. Però els lladregots van descobrir que eren fàcils de buidar a traïció, i les usuàries van arraconar aquella moda per raons de seguretat. També resulta paradoxal que, pràcticament desapareguda del paisatge urbà, la cistella de la compra serveix per calcular l’índex dels preus al consum.

Art i ofici personal, creatiu i complicat, la cistelleria viu ara la seva gran oportunitat de guanyar en el combat contra el plàstic. No obstant, quan es llegeixen els llibres o els manuals que detallen com es fa un cove o un cabàs, les instruccions resulten més difícils d’entendre que els manuals d’ús dels ordinadors, dels robots o de les televisions d’última generació.

Malgrat la dita popular «qui fa un cove fa un cistell», veure treballar a una persona que fa cistells és molt més admirable i fascinant que els programes de televisió dedicats a la pràctica del bricolatge casolà. Contemplar com mouen els dits sovint evoca als pianistes. De cada moviment, de cada tecla, de cada fibra en surt una simfonia. Sis, setze i trenta-sis són les xifres màgiques de les varetes i dels caps que maneguen. Sis, setze, trenta-sis, com un ritme atàvic i immutable al llarg de milers d’anys.

Alguna cosa mítica tenen els coves i els cistells quan són omnipresents en refranys com: «Lluna nova, ves-hi amb un cove; lluna vella, ves-hi amb una cistella». «Barca nova, peix al cove». «Marit vell i muller jove, granota fica’t al cove». «Per Sant Silvestre, poca fruita a la cistella». «A juliol, cistella en lo mallol». O «Memòries sense cistell, planta-te-les al clatell». Potser aquest darrer és el més adient a l’hora de salvaguardar la memòria popular i l’art tradicional. No és una qüestió de nostàlgia ni de conservadorisme. La lluita contra el plàstic és una qüestió de supervivència. I no és demanar la lluna en un cove.

 

Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador d’‘Informes-Ebre’. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de comunicació de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a l’Empordanet.

Comentarios
Multimedia Diari