Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Avui fa cinquanta anys, menys un

Xavier Orozco va pagar ben car l\'enfrontament amb la Falange
Whatsapp

Si bé anys enrere vaig col·laborar en aquest diari amb una columna setmanal «Llampec» i amb altres escrits més esporàdics, ara feia bastant de temps que, retirat a Bonastre, havia desat la ploma o m’havia agafat mandra a l’hora d’opinar de temes sobre els quals acostumava a escriure. A més, tenia el propòsit de mantenir-me en silenci a l’espera del cinquantenari d’un episodi que va merèixer un editorial del llavors Diario Español, del qual n’és successor aquest rotatiu. El fet, però, d’haver sortit publicades les meves memòries em mou a oferir-vos l’apartat del llibre que fa referència a un esdeveniment del maig de 1966, any en què s’organitzà, a Tarragona, una Setmana de Joventut. Els fets són els que segueixen:

Els estudiants de l’Institut Martí Franquès de Tarragona, d’acord amb el seu consiliari mossèn Lluís M. Moncunill, s’havien afegit a la proposta d’organitzacions juvenils tarragonines –moviments parroquials, escoltes, estudiants del col·legi La Salle– d’organitzar una Setmana de Joventut, entre els actes de la qual s’havia programat una xerrada meva [Josep Poca] a Ràdio Tarragona, sobre «La missió del capellà obrer». El dia que havia d’anar a donar la conferència, vaig ser avisat pel Xavier Orozco, representant dels estudiants de l’Institut Martí Franquès, que el nois de l’OJE se l’havien apropiada, deixant-los a ells de banda. Malgrat l’avís, em vaig presentar a l’emissora, amb una carta en la qual renunciava a donar la xerrada a causa del canvi d’orientació que havia adquirit. L’endemà, Domingo Medrano, el director del Diario Español (4 de maig de 1966), em dedicava un extens editorial amb aquest titular: «Contra el diálogo el portazo» i, després de reconèixer que es tractava de la XXVI Semana de la Juventud, deia: «Los escrúpulos de Mossén Poca no están claros, por lo menos para los muchachos que habían de asistir a su coloquio [...]. Pero si pudieran derivarse del hecho de que los actos estaban organizados por las Delegaciones de la Sección Femenina y de Juventudes, organizaciones bendecidas varias veces por tres Papas y en las que, desde su origen, colaboran eminentes Prelados y celosos sacerdotes, es una pena que Mossén Poca haya expresado su disconformidad con el poco elegante gesto del portazo». Els dies posteriors vaig rebre un reguitzell de cartes i pamflets de l’Ancha Castillar. Vaig ser titllat de «cura comunista».Enmig d’aquesta polèmica, mossèn Gil va redactar un escrit de suport a la meva actuació, que, amb algunes esmenes de mossèn Aragonès, va merèixer la conformitat dels consiliaris, entre ells mossèn Ricard Cabré, el qual, en una carta a mossèn Gil, deia: «les cartes que [Mn. Poca] ha rebut de Madrid creu que fan pena». Per cert, que el fins encara avui bon amic Xavier Orozco va pagar ben car aquest enfrontament amb la gent de la Falange.

Que el relat d’aquest episodi serveixi per donar a conèixer l’aparició del volum Un capellà gens clerical, un polític poc polític, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Temas

  • OPINIÓN & BLOGS

Comentarios

Lea También