Aznar y González

No pot agradar a ningú que suposadament grans negocis es tanquin a les llotges de futbol

19 mayo 2017 20:22 | Actualizado a 21 mayo 2017 21:26
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

En la campanya electoral de les passades eleccions espanyoles existia la gran discussió entre la nova i la vella política. No tot el nou és millor, malgrat els avenços a tots nivells de la societat, ni tot el vell ha de ser pitjor perquè és antic i, potser, passat de moda. Les polítiques evolucionen però el passat no ha d’estar caducat per necessitat i continuarà sent la base del present.

El pretèrit ens dóna l’experiència de tot allò que pot esdevenir en un pròxim futur. La història es repeteix ben sovint en períodes cíclics i, sense dubte, requereix revisar-la, estudiar-la i analitzar el perquè i com l’hem d’aplicar, per no caure en els mateixos errors que hem patit anteriorment. I vet aquí, la gran discussió i els enfrontaments entre el nou i vell.

I dins aquest enrocat debat entre els defensors i els contraris, i aquells que deixaven a l’atzar el pèndol de l’esdevenidor referent a les reformes, la majoria afirmaven que hi havia d’haver canvis ben profunds en la propera política.

Els únics que no s’hi declaraven massa convençuts eren els candidats del PP. Acceptaven canvis, deien, però calia conèixer quins, analitzar la seva necessitat i com s’havien de desenvolupar, sobretot referint-se al PSOE, que parlaven d’una Espanya Federal, segons els seus acords de Granada.

La majoria de les maniobres entre les diferents formacions polítiques tenien dues vessants que resultaven bàsiques per les noves i les velles polítiques: la corrupció i el problema territorial, nascut com a conseqüència de la voluntat de Catalunya de canvis profunds en les relacions amb Espanya, i fins i tot, la seva separació.

Però, vet aquí, que personatges tan divergents com Aznar i com González, expresidents de govern, potser guiats per les seves experiències, s’han posat d’acord i prefereixen continuar amb la vella política i no canviar gaire cosa per no caure en possibles errors.

Tots dos van conèixer la corrupció entre els seus i ells formen part, entre molts dels seus ministres i acompanyants en la política del passat, d’aquelles portes rotatòries que els més innovadors volen anul·lar per sempre més. Col·locacions a còmodes seients que, sense treballar pràcticament gens, retribueixen els ocupants amb dietes, sous i privilegis que malgrat els ideals que els guien, els allunyen de la necessitat de defugir-ne.

Contradiccions, que a la vista dels espectadors, poden emmarcar les perspectives d’aquests personatges, com acomodades i per aquest fet prefereixen el passat que el present, o sigui, continuar les velles polítiques o canviar per les innovadores.

Espanya, a més de la corrupció i Catalunya, té molts altres problemes que s’han de solucionar. L’atur, les desigualtats creixents, la pobresa, sanejar una economia que ens volen fer creure que va bé però no hi va, evitar les grans despeses econòmiques construint infraestructures evitables quan les necessàries es deixen de costat i, a la fi, poder reduir l’endeutament estatal raonablement.

La meva humil opinió, que és humana i per tant puc anar equivocat, és que Aznar i González, factòtums del passat, poden opinar i, fins i tot, influir en els mandataris actuals però haurien de treure’s de sobre les xacres de les portes rotatòries i privilegis supletoris que fan mal als ulls de les persones que treballem, paguem i hem de sofrir les conseqüències d’errors del passat i que no els desitjaríem pel futur.

Tenen dret, és claríssim, a disposar de les jubilacions atorgades per llei, segons el rang que han ocupat. Si fa o no fa com la majoria dels ciutadans que cobrem legalment pels treballs que hem satisfet i produïm a la societat.

No resulta moral –i a la vista de tothom molt immoral– que ocupin seients a empreses de les quals perceben beneficis substanciosos, quan paral·lelament, aquestes, incrementen les factures que cobren a la totalitat de la població pels serveis que reparteixen.

No pot agradar a ningú, que suposadament alguns grans negocis es tanquin a les llotges dels camps de futbol, i que posteriorment produeixin escàndols del nivell de Castor, entre tants altres que enerven els ànims de propis i d’estranys.

Els polítics tenen molta feina a fer. I aquest opinant, amb la consegüent possibilitat d’equivocar-se, triaria per noves polítiques, encara que raonables, i millor allunyades del que demanen la gent de l’IBEX, de la gran banca i els negocis fàcils, signats sense massa rigor econòmic.

I tanmateix optaria per una anàlisi ben profunda sobre Catalunya; federació, confederació o independència però, sense dubte, ben diferent de la situació actual d’immobilisme i no donar solucions als problemes demandats per milions de catalans.

A situacions tan complicades com les d’ara, calen solucions radicals apostades per les mesures pròpies de la prudència, la solidaritat i la racionalitat. Els senyors Aznar i González, poden opinar, com tothom, però els caldria netejar les seves imatges davant de tots, abans d’emetre llurs opinions.

Comentarios
Multimedia Diari