Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

‘BARA ALA KWE!’ La República Centreafricana, una gran desconeguda

La República Centreafricana porta més de cinc anys de conflicte i els nivells de desnutrició entre els infants és de més del 40 per cent.Ara arriben els seus refugiats.

Lali Cambra

Whatsapp

Em pregunto si algun dels menors migrants que han arribat a la Laboral a Tarragona, on se’ls acollirà, prové de la República Centreafricana (RCA). Vaig llegir que el vaixell d’Open Arms que va arribar a Barcelona la setmana passada va rescatar una família provinent d’aquest país.

Seria una sorpresa, perquè entre les nacionalitats de les persones que han estat rescatades al mar des de Líbia, els centreafricans no hi abunden. I és que la RCA, desconeguda per pobra i oblidada, al bell centre de l’Àfrica, amb la grandària de França i Bèlgica juntes, només arriba –si és que hi arriba– als cinc milions d’habitants.

Vaig viatjar allà per primera vegada el 2013. Feia poc que el país s’hi havia immers en un conflicte del qual ja no sortiria. Recordo les històries de mort que la gent em va explicar des d’hospitals, des de camps de desplaçats, des de pobles assetjats, des de barris cremats. No s’obliden. 

Tampoc no s’obliden, per sort, les flors enormes i les papallones, de tota mida i color, per la qual la RCA sí que és coneguda entre els especialistes en bestioles. De fet, la missió que França va enviar per mirar d’evitar més morts es deia Sangaris, una papallona vermella que pobla boscos. Milers d’elles s’enlairaven al pas del cotxe, una pluja roja contra el verd dels arbres, grans i densos.

El conflicte va començar com un més d’una successió de cops d’Estat al país: una coalició de diferents grups, però principalment del nord del país, més abandonat i aïllat, més connectat als països del nord, musulmans, que a Bangui, al sud, la capital.

Aquesta coalició, denominada Sélèka (Aliança) va conquerir Bangui. Es van fer acompanyar d’una munió de mercenaris heretats de guerres pretèrites, assassins professionals que no poden viure sense sang: venien de la guerra de Sudan i Sudan del Sud, del Txad. Armats fins a les dents, acostumats a escopir ordres, a rapinyar, violar i cremar. Fer sortir les dones i els nens de les cases i cremar-les amb els homes dins.

Una acció que aviat va ser adoptada pels antiBalaka (AB), grups d’autodefensa, reconeixibles per anar coberts per gri-gri, amulets que els protegeixen contra la mort. Havien sorgit per defensar-se de les accions dels Sélèka i per recuperar el poder d’algú que veien com a ‘estranger’.

De forma simplista, es va voler reduir el conflicte en una qüestió religiosa, cristians versus musulmans, quan ambdues religions han conviscut al país durant anys, gairebé de forma simbiòtica: els camperols (cristians-animistes) obtenien te, sucre o teixits dels petits comerciants dels pobles (musulmans). D’aquesta relació simbiòtica havien sorgit famílies mixtes, llaços i lligams que ara es veien amenaçats.

Cinc anys després, amb un president electe democràticament, els Sélèka ja no existeixen, tot i que s’han disgregat en diferents grups, enfrontats entre ells i els AB s’han constituït en grups més o menys oficials. Les morts continuen això sí, aquí i allà.

El meu darrer viatge va ser fa un any. Més desplaçats. Alindao, al mig del país, estava controlat per una facció exSélèka. Tement que una part dels barris ‘cristians’ estaven ajudant un grup d’AB, van passar a l’acció: van incendiar els barris. Quan vaig arribar els pous d’aigua estaven tancats: havien llançat els cadàvers a dins. 

Ja abans de la guerra es parlava de situacions terribles pel que fa a la condició de salut general de la població. Ara, cinc anys de conflicte després, es diu que els nivells de desnutrició entre els infants és de més del 40%. Si algú dels arribats a Tarragona és de la RCA i a la família de l’Open Arms, jo només puc dir, mostrant els palmells de les mans, com és tradicional allà: Bara ala kwe.

 

Periodista. Treballa a Metges Sense Fronteres, on cobreix diversos països d’Àfrica i Sud-amèrica. Abans va fer de corresponsal per a mitjans estatals a Sud-àfrica. Va començar com a periodista a Tarragona.

Temas

Comentarios

Lea También