Bankia i Catalunya Caixa

El tractament que el govern d’Espanya ha realitzat amb Bankia i amb Catalunya Caixa, no és el mateix. Ja sé, abans d’escriure la meva opinió, que alguns lectors tornaran a manifestar el «victimisme» que sempre es fa servir des de Catalunya i segurament me n’acusaran.

Uns el poden catalogar de victimisme, mentre els altres de realisme. I un servidor dono la meva opinió i que cadascú, segons el seu criteri, la lectura del meu escrit i, tantes i tantes comparacions com esdevenen en aquesta Espanya, el qualifiqui com vulgui.

A la fi, sóc un opinant que no sempre tinc la raó –la raó absoluta, ni tampoc la relativa no la disposa ningú– però exposo el meu criteri i dono opció, segons la seva manera de veure les coses, que cadascú digui la seva.

Potser, si la gent llegia més els periòdics i aprofundia en els seus continguts, i escoltava menys historietes com les del «pequeño Nicolás» o de la Pantoja, estic convençut que disposarien de més coneixements de causa. Es formarien millor i, a la fi, augmentarien la seva cultura, digui’s, social, política, econòmica, cultural...

Els periòdics són una font inesgotable de coneixements, els mitjans que fan possible descobrir noves vies del saber, obrir noves portes ocultes i aconseguir avenços en la vida social. És l’autèntica universitat de la formació permanent. Aquest servidor, doncs, vol ser un ressort dins d’aquest complicat engranatge de la vida diària de les persones.

Caixa Tarragona forma part avui de Catalunya Caixa. És per tant quelcom que ens implica molt a la gent d’aquestes comarques tarragonines. Centenars d’industrials, petits i grans, milers d’estalviadors, pensionistes i dipositants se’n servien per atendre les necessitats de les seves economies.

Els ajuntaments, les entitats culturals, entre altres, rebien capitals del seu fons social per desenvolupar les seves activitats. Poliesportius, camps de futbol, llars de jubilats, centres recreatius i agrupacions socials i culturals encara avui serven i exhibeixen a les portes dels domicilis socials les inscripcions. «amb el patrocini de Caixa Tarragona».

Consegüentment quelcom nostre ens ha marxat. Quelcom, que des de casa, donava un servei a la ciutadania. No és el mateix entendre el crèdit, la pòlissa o el servei diari que podia donar Caixa Tarragona a la seva gent que el que arriba de fora, amb una gran estructura econòmica, que els seus directius, molts cops, mai havien paltrigat el territori on se’ls encomana servir. I per aquest fet les autoritats de la província, en el seu moment, no veieren prou bé el que significava ajuntar la nostra caixa amb altres i totes elles agrupades sota el paraigua de Catalunya Banc.

No hi havia solució. La política general de la gran majoria de les caixes relativament petites i d’àmbits reduïts, arrossegades per les concessions de crèdits a dojo, de la majoria de les entitats, molts cops, sense preveure el rigorisme i la prudència les portaren a una situació insostenible. Havien de reduir estructura per rebaixar costos i els que dirigien els interessos econòmics d’Espanya entengueren que s’havien d’agrupar per aconseguir beneficis i tapar les grandioses pèrdues pels crèdits concedits i no satisfets.

Però Caixa Madrid, on els que dirigien els interessos de tots els espanyols, coneixien directament o indirecta, moltes coses que ara surten a l’abast del coneixement general –i moltes que mai no apareixeran–, els interessà mantenir-la com una gran entitat.

El fracàs de Caixa Madrid i el posterior de Bankia, representava el fracàs d’una Espanya que trontollava des dels àmbits econòmics però sobretot dels polítics. Des de fa mesos van sortint, periòdicament, els motius del perquè. Molts ja ho advertírem quan sonà una campana, amb total fastuositat, i brindant amb cava català o no, comunicant-nos l’extraordinària notícia de la seva entrada a borsa. Tot «a bombo y platillos»! Jo, pobre de mi, un simple opinant, vaig adonar-me que de la nit al dia, d’unes milionàries pèrdues manifestades públicament, es passaren, unes setmanes després, a uns guanys significats. Allò no semblava real però resultava evident.

Caixa Catalunya i l’actual Catalunya Caixa –i consegüentment els antics interessos de Caixa Tarragona– no disposen d’un tractament paral·lel. Caixa Madrid és, era i significava l’emblema de la capital d’Espanya i Caixa Catalunya era, és i representa l’extraradi. «Quien reparte siempre se queda la mejor parte».

Vet aquí la diferència! Una entitat, suposadament tan malalta com l’altra, quedarà «menjada» per interessos forans. Els milers de milions posats a una es mantindran a casa i els capitals dipositats a l’altra serviran per engrandir-ne una altra de fora.

Els suposats beneficis cotitzaran als territoris que hauran anat a parar i els impositors de la nostra caixa passaran a cotitzar fora de casa seva. Els nostres diners, principalment els dels catalans, perquè aportem més per habitant que la resta dels habitants d’Espanya, hauran servit per Caixa Madrid i per la capital d’Espanya, però no per Caixa Catalunya.

Novament aquest és el «victimisme» real que Catalunya sofreix des de fa segles! I vet aquí l’estat de la qüestió actual!