Bargalló, l’ensenyament i l’alta política. «Bon dia, Sescelades»

L’ensenyament està millor que en bones mans. A Bargalló li hem d’afegir la seva experiència política d’alt voltatge com a conseller primer els anys de turbulències que anomenaven Dragon-Khan

11 junio 2018 11:24 | Actualizado a 11 junio 2018 11:29
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Després de ser conseller d’Ensenyament, conseller primer i director de l’Institut Ramon Llull, l’any 2011 Josep Bargalló va tornar sense fer soroll a la seva feina professoral.

Des d’un despatx modestíssim de la URV, va impulsar un postgrau en Direcció i Gestió de Centres Educatius, que rutlla ja amb velocitat de creuer i prestigi. Quan arribava al campus, cada matí piulava un «Bon dia, Sescelades» calculat quasi amb criteris de mètrica, que domina amb la perícia de l’acadèmic.

Bargalló ve «d’una lluita que és sorda i constant», la frase és de Raimon, amb qui hem compartit hores de conversa. De ben jove es va comprometre en la lluita contra la dictadura, i a casa dels seus pares –encara vivia amb ells– a Torredembarra, hi havia una variada activitat clandestina. Fins i tot recitals de cançons, generalment prohibides, en una mena de garatge habilitat com a sala polivalent. Hi va passar el cantant gallec Benedicto, el qual vull recordar quan encara no fa una setmana de la seva mort. 

Bargalló és el primer independentista que vaig conèixer, perquè Bargalló és un independentista anterior a l’independentisme. Una tradició que certament a ERC tenen força més acreditada que alguns dels abraonats conversos que gosen fer veure que els sobrepassen en independentisme, quan en realitat la llera per la qual els desborden és la nacionalista.

Vaig aprendre de Bargalló la diferència entre independentisme i nacionalisme. Un dia em va dir d’algun dels que ara són més papistes que el papa, que el nacionalisme català també té la seva Lliga Nord, aquesta dreta essencialista que ara governa per desgràcia d’Itàlia.

Bargalló té idees polítiques, per fortuna, però per fortuna també té idees sobre l’Ensenyament que ara aconsellarà. Goso d’afirmar que la meritocràcia cultural que aporta a la seva cartera és la més potent de tot el Govern. L’ensenyament, pilar d’una societat i d’una cultura, està millor que en bones mans: està en mans immillorables. Li hem d’afegir, a més a més, la seva experiència política d’alt voltatge com a conseller primer els anys de turbulències que anomenaven «Dragon-Khan», això de PortAventura.

Vaig treballar amb ell en aquella muntanya russa, molt al costat del president Maragall i del seu germà Ernest, ara també conseller: grans persones, els Maragall! El conseller Ernest Maragall, que tenia cotxe oficial, només el feia servir per a desplaçaments llargs; de casa a la feina anava en metro.

Amb el president Maragall, fins que la salut li ho va permetre, ens veiem regularment a Torredembarra; el conseller Bargalló va penjar a Twitter fa pocs dies una foto de tots dos, al costat d’una altra amb el president Torra, també a Torredembarra. Bonic joc de paraules.

Amb el president Maragall passejàvem, fèiem paelles davant del mar i fins i tot el vam sentir entonant El cant de la senyera amb l’acompanyament de l’orgue barroc de l’església, el seu amic Salvador Sarquella als teclats.

També va cantar-hi Els segadors, en aquest cas tocant jo, a tomb d’una vella història que m’havia passat en aquella mateixa parròquia feia un munt d’anys. Va tornar a entonar emotivament El cant de la senyera el dia de la presa de possessió del Govern, al Saló de Sant Jordi. La música resisteix l’alzheimer.

Vis política

Completa la vis política de Bargalló una mirada llarga, que s’associa bé amb un tarannà compassat. Arran de l’ensorrament del túnel del metro al Carmel, mentre érem de visita oficial al País Basc, febrer de 2005, ens va dir als col·laboradors: «jo no em poso nerviós per res, i no patiu que seguiré així».

Amb el mateix sisè sentit, va clissar Iñaki Urdangarín quan, amb el rang de gendre del Rei, el va anar a veure per proposar-li ves a saber què, que ell va rebutjar, però que tants d’altres amb càrrec institucional es van cruspir amb patates.
Tota aquesta sàvia experiència beneficiarà també el Govern, més enllà de la seva responsabilitat estricta. No sé si li vagarà de començar les jornades amb piulades «Bon dia, Via Augusta». La llum a sobre de Barcelona és bona.

 

Periodista Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música.

Comentarios
Multimedia Diari