Bars de referència. Caliu i conversa

No sé què ha iniciat la discrepància però la dona –que fa poc que ha arribat i ha preguntat a l’home que l’esperava si havia portat el regal per l’altra dona amb qui han quedat– s’ha aixecat i li diu que quan arribi l’altra li expliqui que ella no ha pogut venir. I xim pum. Ell pretén dissuadir-la. Tots dos estan intentant ser discrets, mesuren el to i els moviments, però és inevitable que m’hagin cridat l’atenció. Ella no li dóna opció perquè la convenci, perquè sembla que no és de fer numerets, sinó que quan pren les decisions les pren amb totes les conseqüències. I ja no hi és. Ja m’han despistat, sóc de fàcil captar i ara sóc jo qui espera la dona amb més impaciència que ell i penso si tindré prou oïda per saber quina excusa li dóna. Un moment de xafarderia molt de tant en tant no fa mal. Les relacions humanes m’apassionen. Ell mira al voltant, com si volgués detectar si algú els estava observant. Sí, jo, aquí present, però no li ho dic. No, no s’ha adonat que se me n’ha anat la vista una estona, estic segura no. Ja arriba, ja arriba. No s’han degut creuar, de miracle. Aixxxx, em queden massa lluny. Ell fa com si res. Tant natural. Mai sabré quin ha sigut el punt d’inflexió que ha fet reaccionar aquella dona elegant d’uns cinquanta anys que no estava teatralitzant una situació perquè la complaguessin, sinó que ha vist que allí no havia de ser-hi i ha marxat. I tampoc sabré quina excusa li dóna ell a l’altra perquè no els sento i no me’ls puc quedar mirant per llegir-los els llavis. Seria d’una mala educació extrema!, però seria tan engrescador. Desisteixo i continuo escrivint, que a això he vingut en este bar que té cadires de fusta i sofàs d’escai verd. I llum, molta llum natural.

Un bar de referència és necessari per acudir-hi un dia sense pla, o quan es necessita canviar l’escenari per acabar la feina que s’està fent (l’ordinador portàtil facilita esta decisió). Ha de ser un lloc on no et sentis forastera. Té similituds amb el bar de referència que tenia a Tarragona. Allí hi vaig fer mitja tesina, asseguda amb aquelles cadires de fusta. Diria fins i tot que les de tots dos locals són del mateix color i època. Varia una mica el model. Els divendres a la tarde era el moment benjamí de cava. No, no me’l prenia pas jo, els de la taula del costat. Els jubilats. Era el ritual que feia un d’ells. Era, amb diferència, el provocador. Vaja, jo el percebia així, una opinió desdibuixada segurament, feta només de moments. Cada dia discutia amb l’un o amb l’altre. Discussions sense importància, entre amics, discrepàncies, de fet. No hi faltaven les converses de futbol i de política. Ho arreglaven tot. Quan jo ja no sabia què escriure i m’havia baixat el sucre de la malèfica Coca-Cola, parava les neurones i accentuava l’oïda. I somreia, perquè penso que no és mala manera d’encarar els últims anys de vida. I els divendres, cava. Invitava a la resta, que no en volien. I bevia i reia i els burxava portant-los la contrària. Recordo a la cambrera i als cambrers, l’atenció que presten a la clientela, la professionalitat en el servei. I aquella atmosfera d’haver vist passar la Tarragona d’una època i d’una altra.

Clientela variada

M’agraden els bars de clientela variada, d’edats diferents, on van els que estan de pas i els habituals; els que s’han escapat del treball amb la bata posada per fer un cafè ràpid i els de la corbata que fan temps per trobar-se amb un client.

L’escalinata del de Barcelona m’agrada i el terra de marbre i la vidriera amb les ampolles i els gots. No, no, no. Parleu més baix, si us plau, que estic escrivint i no puc distreure’m, que ja m’entretinc prou sola; penso. Però no hi ha manera. Que són un noi i una noia, amics ells. Que este estiu es van enfadar. I ella li porta un punt de llibre de regal i li diu que li dóna abans que comencin a parlar de la baralla per si ... i deixa enlaire el final de la frase perquè no ho veu clar.

El problema de les taules juntes

És el problema de les taules tan juntes, què voleu que us digui? No tenia gens d’interès en saber què els havia passat però ara ja sé que es van enviar WhatsApp per tensar la corda i mostrar-se indiferència i es fan fer mal i no volien dir el que es van dir però sí que volien fer-ho perquè l’altre reaccionés i l’altre no va reaccionar i cap dels dos va trencar el silenci, no fos cas que es notés que tenia interès en arreglar la situació. I així van estar unes setmanes, es veu. I si en som d’orgullosos els humans i que aviat oblidem que hem nascut per morir i que poc val la pena generar malestar amb els que estimem. I que si entre ells hi havia hagut alguna cosa més que amistat, això ja no ho sé, tot i que amb el que deien i no volien verbalitzar bé que ho semblava o jo volia que ho semblés perquè estimar-se és més sa que no fer-ho; però ell va derivar el tema cap a l’àmbit professional i es van fer una abraçada i van parlar de negocis. I quan estic al bar amb amics i ric i dic bajanades sempre penso: modera’t, que t’estan sentint encara que no vulguin.

Fa temps que no em passejo per Tarragona, procuraré anar-hi un divendres a la tarda, per si encara es demanen benjamins de cava.

* Periodista. Nascuda a l’Ametlla de Mar. Autora del llibre «Sense cadàver/Sin cadáver». A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat.