El Tiempo
Estado Carreteras
Whatsapp
Encuesta
Directorio Empresas
Mentre corre la brama, al Cap i Casal, que l’actual i catastròfica batllessa de la ciutat serà coronada ministressa a Madrid, els que tenim la dissort d’haver de viure-hi per força hem de continuar suportant la seva plaga bíblica.
I quan dic plaga, no em refereixo a la manca de civisme de patinadors i ciclistes. Ho dic en sentit literal. És a dir: ens arriba sota la forma d’incívics grotescos com a gripaus verinosos i de lladres violents que fan cau i net, com farien les llagostes a l’Egipte faraònic, o ens arriba directament en forma de rata de claveguera que es passeja tranquil·lament pels carrers com un ciutadà més, tot esperant que els donin el dret a vot.
Ada Colau, una dona que fa la ploramiques quan la xiulen i no es pregunta mai el perquè d’aital escridassada. Ada Colau, una dona que menteix fins i tot als propis votants afirmant que ella no manaria mai amb els vots de persones sinistres com Manuel Valls. Ada Colau, la destructora del pla Cerdà que vol crear una mena de ciutat jardí on només ella pugui brandar amb el cotxe oficial.
Ada Colau, la dona que va destruir el Born com a museu recordatori del passat identitari català, no fos cas que el personal conegués la pròpia història. Ada Colau, la dona que pateix una anòsmia permanent i no ensuma cap de les múltiples i diverses ferums que hom pot percebre en una ciutat bruta i deixada.
En resum, Ada Colau, aquella dona que a algú a Espanya li va interessar col·locar en ple desafiament independentista, amb la clara voluntat de dissoldre’l (tot rebent diners a cabassos per a una campanya electoral en la qual es va aprofitar de les mentides dites per diaris de Madrid) que deixarà el Comú a la bancarrota. Ja caldrà que es calci el batlle que vingui després, perquè ni en una generació sortirem del pou infernal de la pseudo-republicana que fa reverències al rei.
El cert és que, en general, Barcelona ha estat molt de pega amb els batlles que li han anat brostant al llarg de la història.
Recordem per exemple Joan Pich i Pon, batlle de gener a octubre del 1935, bon empresari, però home curt de gambals i un autèntic aprofitat (esquitxat pel famós escàndol de l’estraperlo, ruletes del joc il·legal i de les quals ell i altres polítics se n’embutxacaven els beneficis), es feu famós per les seves relliscades lingüístiques, pròpies d’un ignorant de baixa estofa. Potser per això fou del partit de Lerroux, un altre submarí de l’estat col·locat per dissoldre tot intent de catalanisme. Si fa no fa, just, on som ara.
Hi ha aplecs de «piquiponades» cèlebres que són insuperables: «No he sigut home d’anar amb dones: nomès amb la meva esposa i les meves filles»
«Aquest en tal és sifilític» (per dir filatèlic).
Es va ficar un cop entre dues dones que discutien sobre qui va ser el tirà més gran de la història, per dir: «senyores! Tothom ho sap: el tirà més gran de la història fou Tirano de Bergerac!».
O quan en un discurs enlloc d’estàtues deia cacatues, o llum genital, per llum zenital... etc. Un allau de despropòsits.
Exactament igual que força anys després quan vam haver de patir Joan Clos, una altra llumenera, que a part de contemplar-lo fent el ridícul al costat de Carlinhos Brown (un músic del qual ja mai més se n’ha sentit cantar ni gall ni gallina) i celebrant el dia sense cotxes anant a una entrevista a Catalunya Ràdio amb el cotxe oficial, quan tenia l’autobús número 7 que el deixava de la porta de casa seva a l’emissora radiofònica.
Com a premi per tant, en Clos va acabar de ministre d’Industria, turisme i comerç, tot i en el jurament al càrrec va dir que ho feia com a ministre de Justícia. Despropòsit rere despropòsit, Joan Clos, un dels primers amics dels okupes, es va lluir a Saragossa en l’acte solemne de la celebració dels 25 anys de General Motors a Figueruelas tot donant l’enhorabona a Ford, just la competència.
En aquesta qüestió, a Barcelona, sempre surts del foc per caure a les brases. És un mal que, de ben segur, deu derivar d’alguna maledicció molt ben ordida feta... vés a saber per qui i vés a saber quan!
Periodista i escriptor excèntric. Nat a Vilallonga del Camp el 1965, un any que va començar en divendres, per la qual cosa fou clarament malastruc, ja que: «any que comença en divendres, tot acaba en cendres». A partir d’aquí, es pot entendre que acabés fent dos oficis que només porten misèria.
