Belles lliçons de quinze octogenaris. Una antologia recull valors d’avis savis molt grans

Ara que les persones de molta edat s’anomenen grup de risc, l’escriptor Xavier Garcia Pujades ha publicat el llibre Octogenaris que he conegut. Altres homenots catalans. Editat per la UNED de Tortosa, recupera entrevistes i retrats literaris que va fer a quinze personalitats de Catalunya quan ja tenien vuitanta anys. Morts a finals del segle passat, la majoria eren nascuts a les comarques tarragonines. Tots grans savis en les respectives activitats, les seves quasi últimes paraules aporten molts coneixements i tenen un valor enorme a l’hora d’aprendre a no arraconar a casa o a les residències els avis i les àvies com si fossin antiguitats o mobles vells que ja no tenen gairebé res per aportar a l’actual societat. La lectura d’allò que els quinze octogenaris van explicar a l’autor quan ja sabien que la seva vida no podria ser molt més llarga, té més sentit a l’hora de no abandonar la gent molt gran, de saber escoltar-los i d’intentar que no els matin la tristesa i la solitud.

A la selecció de savis ancians que ha fet Garcia Pujades hi apareixen personatges molt diversos, com el franciscà Esteve Albert, el memorialista Artur Bladé, el missioner Josep Cañas, el locutor Teodor Garriga, l’escriptor Esteve Fàbregas, el conseller republicà Ventura Gassol, el geògraf Josep Iglèsies, l’historiador Josep Lladonosa, el teòleg Joan Baptista Manyà, el sacerdot Ramon Muntanyola, el capellà i poeta Pere Ribot, l’artista i agricultor Jaume Sabaté, el pioner del turisme Josep Serra i Roca, i el geògraf i polític Marc Aureli Vila.

Són quinze mirades sobre àmbits molt diversos i amb unes biografies apassionants i apassionades que retraten molt bé un país vist amb els ulls d’aquells que arriben a la calma.

Són grans homes nascuts a poblacions com Benissanet, La Selva del Camp, Banyeres del Penedès, Reus, Gandesa, la Conca de Barberà, Montblanc, Masroig... I també a Dosrius, Lloret de Mar, Alguaire, Vilassar de Mar i Barcelona. No obstant, les seves vides discorren per altres terres i països, alguns d’ells a causa de l’exili. Uns han estat reconeguts, d’altres ja només els recorden els seus familiars i amics, si és que en tenien i encara viuen.

Per això l’autor els recupera. I potser, per portar la contrària al mestre del periodisme Manuel Ibáñez Escofet, que va titular les seves memòries com La memòria és un gran cementiri.

Repassar les vivències d’aquesta selecció d’octogenaris difunts és comprendre millor les persones d’una generació que van viure i patir una guerra civil i una guerra mundial, que van passar gana, misèria i companyia, que van conèixer malalties letals quan no hi havia penicil·lina ni antibiòtics, que van marxar de les seves cases per buscar una vida millor dins i fora del país. Després, van veure canvis d’educació, d’ideologies, de costums, de modes, de tècniques i tecnologies, de relacions personals i socials. I van morir durant una democràcia imperfecta, però en pau i llibertat, i en un món més respectuós i menys insolidari amb els vells que l’actual. No és una lectura nostàlgica ni la vella cançó del qualsevol temps passat fou millor. Al contrari, és una lliçó i una reflexió sobre un present urgentment millorable.

En aquest passeig per les arts, les lletres, la història, les ciències i altres matèries a través dels il·lustres octogenaris, es comprova que, com en el cas del diable, els savis vells saben més per vells que no pas per savis.

Gent de primer ordre

La seva lectura assossegada sota les últimes llums d’estiu vacuna contra els perills de les nostàlgies pròpies de la tardor. Com un xarop per l’ànima neguitosa, un calmant pel cervell atabalat o una carícia a la sensibilitat. A més dels matisos que cada persona hi captarà en funció dels seus interessos, com en una mena de tapís o de retaule vital on es parla de tot el diví i tot l’humà. «Són gent d’una qualitat humana i intel·lectual de primer ordre que van fer una feinada immensa en tots els ordres de la realitat però que, tant en franquisme com en democràcia, no van formar part de la preferència periodística dels grans diaris barcelonins», escriu l’arqueòleg de les seves paraules. Eren gent «de bona fe», afegeix. Com els avis i àvies d’ara, que són molt més que un grup de risc confinat.