Benvinguts al tercer món! El símbol de progrés que era la UE, desaparegut amb el virus

Ha estat així. Com si viatgéssim dins la carrossa de la Ventafocs i de cop s’haguessin fet les dotze de la nit. Exactament així hem descobert que allò que ens transportava era una simple carbassa.

La Unió Europea que ha dictat tantes lleis i ha fixat tantes normes. La que ens ha governat durant la crisi. La que va exigir el canvi de la Constitució per garantir que Espanya pagaria els seus deutes. El símbol de progrés i de justícia ha desaparegut empentada pel virus.

La pandèmia és per definició una malaltia global però les respostes han estat nacionals i sense que ningú alcés, des de Brussel·les, la veu per protestar.

Diuen que la presidenta de la Comissió va preferir callar mentre Holanda i Alemanya negaven el suport a Itàlia i a Espanya en una de les reunions més fredes i més tenses viscudes entre caps de govern. Von der Leyen no volia ni vol empentar cap Estat perquè és conscient que la ultradreta observa i vol prendre el poder amb el discurs primitiu i egoista de sempre.

La CE no vol empentar cap Estat perquè és conscient que la ultradreta vol prendre el poder

I tot és comprensible en temps normals. Quan el debat es pot fer en els cafès, mirant la gent als ulls i sense 800 morts cada 24 hores.

Però mentre els sanitaris treballen sense guants, quan falten mascaretes de protecció i tests per poder fer les proves pertinents, escoltes gent del nord que vol donar lliçons de gestió i democràcia després d’haver prohibit l’exportació del material que al sud podria salvar vides, el silenci és més inadmissible.

Qui necessita un projecte col·lectiu que creu que els drets fonamentals és obrir un o dos expedients a l’ultradretà Viktor Orbán d’Hongria sense mai fer-li res, mentre a Madrid moren els vells tancats a residències?

Ara que les xifres d’infectats i de morts comencen a augmentar també a Alemanya i a Holanda, Rutte proposa un fons per a urgències sanitàries amb diners dels països més rics per als més necessitats. La proposta respon a la incomoditat del centreesquerra del seu propi país davant de tant cadàver inesperat.

A poc a poc, al mateix ritme que el virus amenaça també els seus ciutadans, el nord comença a entendre que pot estar equivocat.

Avui, la Comissió anunciarà un pla de crèdits a interès quasi nul per ajudar els estats a fer front a l’atur. Seran 100.000 milions d’euros en emissió de bons fent servir el pressupost que cal assegurar amb garanties dels 27 estats per valor de 25.000. És el primer mecanisme de solidaritat. Insuficient com a resposta a la crisi però un gest concret, com ho va ser eliminar el temut 3% com a sostre per al dèficit.

Però això no és només un tema de diners. La Unió que va obligar a retallar el pressupost social per salvar els bancs està ara obligada a fer el seu propi balanç de responsabilitats. No és l’habitual i soc conscient que la sanitat és una competència nacional, és a dir, no és una competència de les institucions, sinó de cada capital.

La Unió que va obligar a retallar pressupost social per salvar els bancs avui ha d’assumir responsabilitats

Però els comptes que Europa ha de retre per aquests dies de silenci no impedeixen que cada govern parli, especialment si és per dir per què aquest material tan necessari no és als magatzems.

És fals que sigui una guerra

Jo estaria a favor d’una o moltes comissions d’investigació, nacionals i europees (per videoconferència si això s’allarga molt) per saber si l’Organització Mundial de la Salut (OMS) havia reclamat algun tipus de mesures preventives que no s’han aplicat. Tenim temps però això de ser europeus obliga a reclamar responsabilitats. Perquè és fals que això sigui una guerra.

Atrafegats a gestionar la por. La por de no contaminar ningú amb un virus que no sabem si transportem o no. Tancats a casa, soles i sols hem quedat reduïts a receptors de missatges unilaterals greus. Però aquest temps passarà i algú haurà d’explicar-nos si la crisi seria la mateixa amb el material de protecció adequat.

Això és el que hauria de bellugar la Unió. Una estructura a la qual hem delegat poders reals, valors morals i l’esperança d’un món millor. Si ella no pot, caldrà recuperar-ho tot per tornar a començar i estar segurs que el món que serà el nostre no deixarà que els avis morin sols.

* Periodista. Nascuda a Tarragona, Griselda Pastor és corresponsal de la Cadena Ser a Brussel·les des del 1998.