Benvinguts als anys 20: La dècada que començarà el 3 de novembre

Per evitar la polèmica sobre si la dècada comença l’1 de gener del 2020 o un any després, els hi proposo una data: el 3 de novembre. També es diu que el segle XXI va començar realment l’11 de setembre del 2001, el dia dels atemptats de les Torres Bessones de Nova York i el Pentàgon. Aquell atac contra els Estats Units va canviar la geopolítica, va posar fi a una etapa històrica i en va obrir una de nova.

Els anomenats «feliços anys 20» del segle passat es van acabar abans d’hora, amb el crac borsari del 29. La porta, entre d’altres, dels terribles anys 30. Per això, millor no buscar en el passat comparacions per intentar explicar el present. No sigui que invoquem els mals auguris.

Tornem al 3 de novembre. És la data de les eleccions presidencials als Estats Units. Sembla molt difícil que l’impeachment prosperi i, per tant, Donald Trump es tornarà a presentar pels republicans. De nou dues concepcions de la vida, del món, de la llibertat, es confrontaran a les urnes. Votaran menys de dos-cents milions de persones, però la seva decisió condicionarà el futur de la resta de la humanitat.

El decenni (2010-2019) que tanquem s’ha caracteritzat per la polarització de les societats. Per la fractura de les comunitats sovint en dues parts gairebé iguals. A més de veure-ho als Estats Units, ho hem vist amb el Brexit a Gran Bretanya. La democràcia més antiga d’Europa, la dels grans consensos davant els reptes històrics, ara està partida per la meitat. A Brasil, on Bolsonaro aplica un programa polític reeaccionari. A Xile, amb un govern que es comporta com una dictadura en la repressió dels qui protesten als carrers. A Hong Kong, a Bolívia, a Algèria, a Iraq...

En algunes teòriques democràcies, la polarització queda eclipsada per règims autoritaris de facto, com pot ser Rússia o Turquia. Dins la Unió Europea, les llibertats es debiliten per majories ultraconservadores, com és el cas d’Hongria o Polònia. Mentre creixen les ombres a Itàlia, amb enquestes que auguren un retorn triomfal del neofeixisme de Matteo Salvini.

Per això és tan important la data del 3 de novembre. Perquè és clau per decantar la balança cap al cantó dels valors democràtics. Amb el sentit més ampli de la paraula. Perquè, no només està en risc la qualitat dels règims parlamentaris, si no el progrés de les grans causes que han marcat l’inici d’aquest segle. El combat de l’emergència climàtica; la lluita contra la violència masclista i en favor de la igualtat de gènere; la mobilització per la justícia social o la solidaritat amb els refugiats; una visió oberta i cosmopolita del món...

Donald Trump encarna la reacció contra aquestes causes. N’ha fet bandera. I per això és tant bel·ligerant amb la premsa que, com The New York Times o The Washington Post, li recorden cada dia quins són els principis fundacionals dels Estats Units. Han estat precisament els equilibris i contrapesos institucionals, com és el cas de la premsa lliure, els que han evitat que un personatge com Donald Trump hagi portat el món al desastre.

Si el 3 de novembre guanya el negacionisme de Trump respecte al canvi climàtic; la visió més conservadora del paper de la dona, la xenofòbia respecte als refugiats, l’egoisme aïllacionista... els anys 20 començaran amb mal peu. Perquè els Estats Units potser ja no són l’epicentre econòmic, cada vegada més desplaçat cap a Àsia, però segueixen ostentant el lideratge polític i cultural del món.

Mentre esperem el veredicte de la societat nord-americana, aquí hauríem d’intentar teixir complicitats que trenquin el cercle de la polarització; que fractura la societat i debilita la democràcia. Tenim prou exemples al món per aprendre la lliçó. Per evitar errors i per constatar el progrés d’aquells països que han tingut la capacitat de pacte necessari per evitar que les seves comunitats es trenquessin per la meitat.

Si Trump perd, les grans causes del segle XXI seran més fortes. Si guanya, el millor és que ens agafi preparats i units per seguir la lluita a contracorrent. Benvinguts als anys 20.

*Josep Carles Rius (Valls, 1956) Periodista. És president de la Fundació Periodisme Plural. Doctor en Ciències de la Comunicació, exerceix de professor a la UAB. És autor delllibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i ha treballat a mitjans com‘El Periódico’, TVE, Público i Eldiario.es. Va participar en lafundació de Mestral i El Pati.