Bicicletes exhaurides: El confinament ha despertat la fal·lera pel ciclisme

Pocs dies després d’aixecar-se el confinament el meu home va decidir reprendre l’afició pel ciclisme. Sabia el que volia. Així que vam començar a trucar a les botigues de venda de bicicletes més pròximes. Tortosa, Reus, Tarragona. Res. Barcelona. Tampoc res. Cap botiga la tenia en estoc, i quasi bé no hi havia al mercat alternatives en la gama de primer preu (entre els 300 i els 1.500 euros). Calia encomanar-la i en la majoria de casos ja hi havia llista d’espera i dates d’entrega que rondaven entre l’agost i el novembre. El mercat de segona mà no era diferent. Els anunci duraven poc a les aplicacions i els preus d’una bicicleta usada en bon estat quasi bé no diferien d’una de nova.

Uns mesos després, la situació segueix igual, si et vols comprar una bicicleta, és probable que hagis d’esperar des de quatre mesos a un any, depenent del model, per rebre-la. I si has pensat en treure-li la pols a la bici del traster i renovar-la, o ja eres ciclista i has tingut una averia, això també t’afecta. Aconseguir un recanvi o component pot ser també cosa de mesos.

"Ni gel desinfectant, ni paper higiènic, ni farina. El que s'ha acabat esgotant han sigut les bicicletes"

I si bé el sector només fa dos anys es comunicava preocupat per un descens en les vendes, recentment l’Associació de Marques i Bicicletes d’Espanya assenyalava que en comparació amb la situació del mercat abans del confinament aquestes s’havien incrementat entre un 300 i un 400%.

La fal·lera ciclista post-confinament no és només a casa nostra, és un fenomen global. Als Estats Units, ja al mes de març les vendes de bicicletes, equipament i serveis de reparació havien quasi bé doblat facturació en comparació al mateix període del l’any anterior. A l’abril ja no en quedaven. Al Regne Unit, la multinacional Trek explicava a la BBC que havien exhaurit els estocs pel 2020 i posat a la pre-venda models de l’any que bé, que no arribarien fins al gener.

Fins i tot l’Índia, on moure’s amb bicicleta normalment s’associa amb la pobresa i el món rural, el ciclisme s’ha posat de moda entre urbanites. I tot i que les ciutats índies no són ni les més agradables, ni les més segures per moure-s’hi pedalant, a la zona metropolitana de Delhi, no es troben ni bicicletes assequibles, ni de les de més alta gama, ni quasi bé accessoris.

En un món en pandèmia, la bicicleta suposa una alternativa de mobilitat segura als mitjans de transport públic, on el perill de contagi és alt. A més de ser manera de fer exercici i de distanciament social, inclús quan es practica en grup. No és d’estranyar doncs que, després de mesos tancats a casa, mitja humanitat hagi tingut la mateixa idea.

"Esperem que quan les bicicletes tornin a estar disponibles amb escreix, la dèria s'hagi convertit en hàbit"

A això cal sumar-hi que la pandèmia ha trencat amb totes les provisions de marques i distribuïdors. La major part de la producció global de bicicletes té lloc a Taiwan i a la Xina. Cal pensar que a la Xina, el confinament es va declarar just després de les celebracions de l’Any Nou, on el país tanca durant quasi bé un temps. Mentrestant, des d’occident es van continuar fent comandes.

Quan a la Xina les fàbriques van tornar a arrencar, la Covid-19 s’havia estès per Europa. Moltes marques occidentals van cancel·lar els encàrrecs. Amb la sobtada demanda marques i distribuïdors van reprendre les comandes i van saturar les fàbriques. Això és el que explica l’exhauriment de les bicicletes en el mercat global amb terminis d’entrega que han passar dels tres a quatre mesos, fins a un any.

Que la Covid-19 hagi estimulat les nostres ganes de moure’ns de manera més sostenible és, si més no, un dels efectes positius del drama que estem vivint. La pandèmia està forçant les urbs a ampliar els espais per vianants i els carrils bicicleta i molts governs estan creant mesures per incentivar-ne l’ús o accelerant-ne l’expansió. Esperem que aquest forta pujada de la demanda no tingui igual caiguda i que, quan les bicicletes tornin a estar disponibles amb escreix, la dèria s’hagi convertit en hàbit.

Periodista.Viu habitualment a l’Índia, on treballa com a consultora de comunicació per a ONG i organitzacions internacionals. És de Móra d’Ebre, va estudiar Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili i té un màster en Periodisme Internacional per la Universitat de Cardiff (Regne Unit).