Blanquerna al bell mig de la tempestat. No m’agradaria tenir una desil·lusió

Viatjo regularment a Madrid des del 1982. Hi he passat algunes temporades per raons professionals i hi tinc molta gent coneguda entre companys de feina i amics. El tracte personal continuat amb ells m’ha permès tenir en determinats moments de les darreres dècades certa consciència de la imatge que han anat tenint dels catalans en general i com és obvi dels més coneguts, bàsicament polítics i periodistes. 

Dels comunicadors en puc posar un exemple molt adequat; fins fa poc la SER, cadena líder de la ràdio espanyola, tenia quatre presentadors catalans en la seva graella de programes i en els moments més estel·lars del dia. Eren gent d’èxit i molt respectada. He tingut ocasió de treballar amb tots ells i puc donar fe que saben del seu ofici i el desenvolupen amb talent i eficiència. El seu prestigi ha estat sempre tan evident que fins i tot els més catalanofòbics ho han reconegut, tot i que no els ha acabat mai de fer el pes que un mitjà de comunicació tingués tantes mirades catalanes a la seva antena.

En les meves anades i tornades de la capital de l’Estat, cada cop més esparses, he anat observant canvis en l’actitud de la gent amb qui parlava. La valoració del nostre país i dels catalans cada cop s’ha anat fent menys positiva. S’ha anat passant del tradicional respecte i consideració a un dubte creixent sobre l’abast dels nostres mèrits. Filant més prim he tingut la percepció que la informació que els arriba de nosaltres sobre el que està passant al Principat és molt epidèrmica i poc aprofundida. Em sembla que fa temps és el simplisme en les anàlisis i els tòpics els que dominen el panorama. No han percebut el que s’estava coent a casa nostra malgrat que fa anys que un expresident de la Generalitat els va avisar. Fins que no han vist anar el carro pel pedregar no s’han adonat del desafecte creixent i de l’allunyament d’Espanya de sectors importants de la ciutadania catalana.

He fet a peu o amb cotxe mantes vegades el recorregut de la Gran Via, l’artèria central de la capital de l’Estat. Paral·lela a aquesta via hi ha el mític carrer d’Alcalá, la del xotis i també la que té entre els seus veïns dos establiments culturals emblemàtics: el Círculo de Bellas Artes i Blanquerna, l’ambaixada cultural de la Generalitat i en altres temps un lloc de trobada i de diàleg amb Catalunya d’importants sectors de la intel·lectualitat madrilenya. Dissortadament en aquests temps convulsos, el centre no ha estat notícia per les importants activitats que realitza sinó pels atacs ultres i les agressions de tota mena que ha rebut. Dirigeix des de fa uns anys aquesta institució un home de cultura i molt obert al diàleg, l’exconseller Ferran Mascarell. Quan es repassen les xerrades i les exposicions realitzades per Blanquerna, hom s’adona que el programa d’activitats que proposa respira modernitat i voluntat de trobar visions compartides amb els seus veïns madrilenys. Em temo que els temps que vénen no seran massa bons per a la Blanquerna ni tampoc que les circumstàncies afavoriran el tarannà dialogant ni la voluntat d’oferir una imatge de Catalunya fora del bucle polític en què el nostre país està immers des de fa temps. Seria una llàstima que aquest oasi pacífic desaparegués de l’indret estratègic de la capital de l’Estat, simplement perquè algú considerés que no tenim res a explicar ni a parlar, ni tan sols a aquells que consideren una riquesa l’existència de llengües i cultures diferents de l’espriuana pell de brau. 

Però sóc una persona que té esperança i que pensa que malgrat l’actual tempestat, Blanquerna seguirà intentant mostrar als ciutadans de Madrid, que som alguna cosa més que el que pretén que siguem aquells que defensen, des d’un i d’altre cantó, una visió reduccionista de la nostra realitat. Cada cop que estigui a prop del carrer d’Alcalá no podré resistir la temptació de veure si els baixos de l’edifici del número 44 continuen oberts. No m’agradaria tenir una desil·lusió.