Bombolles

Els anys vint d’aquest segle, de moment, són els anys de les bombolles. Bombolles socials, familiars, esportives. Bombolles pandèmiques. I també bombolles polítiques. En realitat mai havíem tingut tantes bombolles. En realitat estem vivint dins d’una bombolla i des de fa uns anys ja que cal recordar també la bombolla immobiliària. 

Hi ha bombolles que se suposa que amb la vacunació massiva aniran desapareixent. Però hi ha el perill que altres es quedin. I el perill més important és que arribem a creure que no estem dins d’una bombolla sinó que la bombolla és la realitat.

La política-espectacle, en aquest sentit, és el perill més important. Ens podem arribar a creure que el que és real és precisament l’espectacle polític i no els seus resultats encara que siguin minsos. I que es votin els millors actors i no els millors gestors. 

Parlant d’actors n’hi ha un que és francament interessant que és el senyor Iglesias. Que sap aparèixer i desaparèixer de l’escenari com ningú. Sempre té preparat algun cop d’efecte que ningú s’ho espera. Fa la sensació que dedica tot el seu temps a l’escenografia. Dels resultats i de la seva gestió, en canvi, se’n sap poca cosa.

De la seva filmoteca em quedaria amb les seves aparicions pels passadissos del Congrés de Diputats. Les càmeres l’enfoquen des de lluny. Ell avança a bon ritme rodejat, en general, de dones, suposo perquè el seu partit es diu Unidas Podemos. Però curiosament de dones n’hi ha però el que va enmig del grup és ell. No sé si és un símptoma. Camina inclinant-se  a dreta i esquerra. A aquest personatge, i sense voler ofendre en absolut, li col·loques un capell mexicà i un cinturó amb revòlvers i potser fins i tot el John Ford li hauria donat un paper a La diligència. Si bé un paper secundari. 

Els parlaments estatals i autonòmics en realitat són bombolles. Cadascú va al seu tema tant si toca com si no toca. Cadascú col·loca el seu rotllo diari com els menús de migdia, si bé amb una petita gran diferència, que és la que ells elegeixen els menús però els que els paguen són les ciutadanes i ciutadans.

Els anys seixanta quan aquest articulista estudiava a la Facultat de Dret de Barcelona venien algunes persones que oferien als estudiants entrades gratis als millors espectacles per formar part de l’anomenada «claca». Quan arribaves a l’espectacle et presentaves a un empleat que era el cap de «claca». Ell et situava estratègicament al teatre, generalment amb algun altre estudiant, i et deia on s’ubicaria ell. I l’havies de tenir localitzat. I quan ell feia un determinat senyal tots havíem d’aplaudir amb la màxima força malgrat que l’espectacle no t’agradés gens. Ell vigilava la potència de l’aplaudiment per si podies anar-hi més dies. La «claca» formava part de l’espectacle per fer començar o incrementar els aplaudiments de la resta d’espectadors.

Als parlaments, com a bon espectacle, hi ha claques, que al senyal del seu cap aplaudeixen amb força. Però els estudiants dels anys seixanta l’únic benefici que teníem era l’entrada gratis. Ara, en canvi, a més a més, als parlaments tenen també una retribució interessant i els donen d’alta a la seguretat social. Als anys seixanta el risc l’assumien nosaltres sols. I els actors en els Parlaments quan acaben el seu menú del dia saluden, com els artistes en el teatre, agraint els aplaudiments, i fent la sensació, que no saben que hi ha la «claca».

A Catalunya també tenim bombolles sonades i de diferents colors, algunes fins i tot en blanc i negre. En general molt repetitives i donant en conseqüència la sensació que el temps s’ha aturat. 

Al seu parlament cada any és igual que l’anterior i els pressupostos es fan difícil d’aprovar i no parlem de gestionar. Els discursos són sempre els mateixos i els resultats també sempre són els mateixos. Si no que preguntin a Tarragona per la Ciutat Judicial. O els anys endarrerits que porta l’Hospital Joan XXIII o la Ciutat de Repòs i Vacances. Altres projectes no els mencionarem seguint una certa discreció. 

Però el menú diari dialèctic no hi falta mai. Però aquest menú té un problema i és que així com en els restaurants, residències, col·legis el van canviant cada dia de la setmana, aquí no. Aquí cada dia és el mateix. Però als actors sembla que els hi agrada. Però les ciutadanes i ciutadans que són els que en realitat conviden crec que voldrien veure, i ja no dic algun dia, sinó algun any, resultats. És un dir. 

És molt fàcil fer bombolles. Grans, petites, de colors i fins i tot en blanc i negre. És tan fàcil com bufar i fer bombolles. Però saben quin és el problema de les bombolles, que no tenen vocació de durada i que quan menys un s’ho espera esclaten.

Ponç Mascaró Forcada: Doctor en Dret. Va treballar durant més de trenta anys a l’Ajuntament de Tarragona, on va ser secretari general amb els tres primers alcaldes de la democràcia. Ha rebut nombrosos reconeixements per la seva tasca.