Bon Nadal en deu nadales. ‘Santa Nit’

La treva de Nadal de 1914 al front occidental de la Gran Guerra ha passat a la història com un episodi bellíssim de la bondat. Les escenes han estat evocades per la literatura i el cinema, i la seva banda sonora és la Santa Nit. Tot va començar en la Santa Nit que els soldats alemanys van entonar en l’idioma original, Stille Nacht, i van ser acompanyats per cors en anglès i francès a les trinxeres enfrontades que passaven a ser veïnes.

La llengua universal de la música feia coincidir altres llengües en les lletres i Santa Nit esdevenia un himne de «pau i repòs». Santa Nit, pentagrama de Franz Gruber i lletra de Joseph Mohr, datada el 1818, avui és Patrimoni Immortal de la Humanitat, i amb ella inicio aquest article en què enumero el meu top ten de nadales, per felicitar els meus lectors potser fins i tot amb alguns suggeriments útils. Per Santa Llúcia, començo a tocar-les al piano de casa, i sento el Nadal de tan endins que potser fins i tot soc capaç de transmetre’l als meus familiars i amics. Més enllà de creences religioses, perquè amb el missatge nadalenc, el cristianisme ha aconseguit fer arribar la seva «bona nova» molt més enllà de la seva fe: Jesús de Natzaret és admirat fins i tot pels qui estan lluny de l’Església.

L’Orfeó Català té un excel·lent catàleg de nadales, i les renova any rere any en el Tradicional Concert de Sant Esteve, al Palau de la Música; al costat de les versions originals, les que va compondre Albert Guinovart amb esperit actual, meravelloses, que va estrenar el Cor Jove. En similar línia, l’àlbum Clàssics de Nadal que broda Marina Rossell. Amb les noves tecnologies a casa, els recomano que es passegin per YouTube gaudint dels títols que enumero, començant per les filmacions de la treva de 1914. Passaran magnífiques estones: hi ha veritables joies.

De la cultura anglosaxona, una nadala ha aconseguit un abast similar a la cançó austríaca de les trinxeres pacificades, l’Adeste fideles, de John Reading, que a final del segle XVII era organista a la catedral de Winchester, la de la nau gòtica més llarga d’Europa. La lletra és un text llatí antiquíssim, atribuït al Cister, tot i que alguns arrisquen més i li adjudiquen a sant Bonaventura, teòleg franciscà. Sempre més enllà de la curiositat, quan hi ha pel mig la Providència, la tonalitat és compartida amb la Santa Nit, i com ella admet la concelebració del cant a l’aldea global. El vessant anglosaxó del cantó nord-americà presenta al món el Jingle Bells, composta a mitjan segle XIX per James Pierpont com una tonada d’hivern, però, sense fer cap referència al misteri religiós, s’ha incorporat a la cultura popular del Nadal amb tota la potència amb què totes les exportacions made in USA penetren arreu. Semblantment passa amb The little drummer, de Katherine K. Davis, amb registres memorables com el que comparteixen Bing Crosby i David Bowie, un crooner i un rocker, dues generacions. Excel·lent i «canònica» –amb tota propietat– versió de Raphael en castellà, El pequeño tamborilero.

Component transfronterer

Les nadales tenen un component transfronterer en origen, et in terra pax hominibus bonae voluntatis que admet la nacionalització, com passa a Els àngels de la glòria, una popular francesa que sembla nostra, precisament a partir del lema tot just citat. Passa com a la tradicional basca Birjina gaztetto bat zegoen, de 1887, que molta gent es pensa que és anglesa atès que la traducció Gabriels’s message dona voltes al món. En castellà tinc per una de les millors nadales de tots els temps Los campanilleros, profundíssim pal flamenc –ben jondo!– que ningú ha cantat com La Niña de la Puebla. Ningú fins que va arribar Rocío Jurado i el seu torrent de veu capaç d’anotar-se la probablement millor versió d’El amor brujo, de don Manuel de Falla.

Cançó de bressol

El catàleg català és ampli. Destaco l’exultant i alegre Les dotze van tocant, que es perd en temps que difuminen el nom de l’autor, i El noi de la mare, enaltida per una harmonització de John Rutter, un dels millors compositors contemporanis. El noi de la mare admet ser cantada tot l’any com una cançó de bressol i ressalta que el vessant humà de Nadal parteix d’una maternitat. 

Acabo en da capo. De la mateixa cultura centreeuropea que la Santa Nit, però anterior i clàssica, és Transeamus usque Bethelehem, del gran compositor Joseph Schnabel, amb l’originalitat de creuar l’evangeli narratiu de Lluc i l’espiritual de Joan. El meu pare, director del cor parroquial i la capella de Santa Eulàlia de Vilapicina, a Barcelona, va descobrir i va cantar aquesta peça magistral a través d’un cantaire que treballava a Alemanya però tornava cada Nadal a Nou Barris. Va portar-ne un enregistrament magnetofònic de l’església de Sant Andreu de Mannheim, la mare la va transcriure –la partitura era introbable– i la van interpretar a la missa del gall de 1960, amb el violí sublim d’Enriqueta Just, que és preciosa memòria viva. Quan la toco al piano, la revisc i sento la veu del pare.

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.