Buscant oasis malgrat la gravetat del que està passant

Es lleva. A les set. I, com sempre, encén la ràdio. Amb els primers titulars ja es posa al dia de les últimes declaracions de Puigdemont que vol ser candidat des de Brussel·les, els últims moviments de la fiscalia a Madrid i les últimes concentracions de protesta a Catalunya.

Sempre baixa i puja per l’escala perquè el metge li va dir que amb aquella mica d’esforç diari ja es podria considerar un atleta –sort que viu al segon!– i coincideix sovint amb la veïna del primer, que és anestesista i treballa al Joan XXIII. Avui també la troba. Li comenta com d’escandalitzada està per tot el que passa, que li recorda altres èpoques i que després de les eleccions, ja hi tornarem a ser. Que no sap pas com sortirem d’aquesta roda. És exactament la mateixa opinió que té el forner, on sempre compra una barra de pa integral perquè el metge –el mateix– també li va dir que, menjar per menjar, millor que tot fos integral. Doncs va, que no sigui dit.

Per anar a la feina sempre fa el mateix recorregut: de l’avinguda d’Estanislau Figueres, Rambla Vella amunt, plaça de la Font i ja s’ha plantat a la Part Alta. Tot en 10 minuts. I caminat. És la sort de viure en una ciutat de la mida de Tarragona. Des de fa un temps, però, ja preveu que al quiosc s’hi estarà 10 minuts més. Allà sí, amb tanta premsa i la ràdio també engegada de fons, estan informadíssims. No s’acaben de creure tampoc que les coses hagin anat tan lluny.

Prop de la plaça del Fòrum, els seus companys comenten alguns dels tuits trending topic i els vídeos que han trobat a Facebook. Tots del tema, és clar. I mentre esmorzen, comparteixen el que els han dit que es diu en cercles ben informats i que algú assegura que, pel que saben de bona font, sembla que és el que passarà segur en les hores vinents.

Dormim pitjor i fem menys sexe

Quan baixa per la Rambla Nova cap a casa, a la farmàcia comenten que ara venen més ansiolítics i remeis per dormir i menys preservatius. Mira que bé: dormim pitjor i fem menys sexe.

A mitja tarda el truca la seva germana preocupada perquè els seus dos fills, de 5 i 7 anys, volen saber qui ha anat a presó i per què. Que ho han sentit a l’escola i que ells també volen anar a votar.

«I jo ara què els explico?, pregunta. I no només això. Com a mare, se sent molt malament perquè, a les tardes, en comptes de jugar amb ells i prestar-los tota l’atenció, no es pot desenganxar del grup de Whatsapp de pares de l’escola on estan a l’última de l’última.

Al final del dia, de llegir alguns articles més als diaris digitals, comentar el que ha passat amb la dona, amb els fills que ja són a la universitat, amb la veïna del primer que s’ha tornat a trobar, i amb el cosí de Flix que l’ha trucat per quedar el cap de setmana, agafa un llibre, una novel·la. Això sí que no ho vol deixar. Aquesta horeta d’oasi no li pot treure ningú.

El nostre home viu a Tarragona i està enganxat a la informació. I li agrada. Es considera un ciutadà amb criteri, crític, llegeix molt i de tots colors. Creu que és un moment important pel país, on tothom ha de poder dir la seva. Estan passant coses molt greus per ser que vivim en una democràcia! Però, de tant en tant, també troba a faltar una pausa en el relat. Converses frívoles, perquè no. No deixar-se emportar ni per la incertesa ni per la indignació.

«Saps què? –pensa– Demà aniré a la feina per l’avinguda de Catalunya, fins al Camp de Mart i la Muralla. Baixaré en ascensor i em compraré una pasta ben greixosa al supermercat. A la feina els parlaré de l’última pel·lícula que he vist, amb la meva dona tancarem els plans pel pont de Puríssima i al vespre compraré entrades per al teatre. Buscaré bons refugis. Buscaré nous oasis. Això sí, crec que no me’n podré estar d’una mica de tele, una mica de Tuitter i els deu minutets amb el quiosquer... d’acord, cinc minuts, només cinc. M’ho prometo».

* Periodista. Actualment Núria Solé edita i presenta el ‘TN Comarques’ de TV3, després de passar pel ‘TNMigdia’ i ‘Els Matins’. Va començar a Ser Tarragona i no en podia guardar millor record.