Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Busquin altres arguments

Francisco Montoya

Whatsapp

No ens comparin. És una temptació que els taurins ja van tenir quan a Catalunya es van prohibir les corrides de toros, i que ara alguns (pocs, és cert) han rescatat arran del debat sobre els correbous. «I dels castells ningú diu res?» «S’obliga a pujar a nens» que «es juguen el seu físic» i pateixen «contínues lesions», he arribat a llegir aquests dies. Són afirmacions tan perilloses que, per pocs i ignorants que siguin els qui les escampen, convé desemmascarar-les ràpid.

Vagi per endavant que no pretenc amb aquesta columna jutjar els correbous, però sí deixar clar que els castells no hi fan res, en el debat. Que en els castells tothom qui participa, tothom, també els nens, ho fa perquè vol i ho gaudeix. Que, en el cas dels menors, a més es compta –només faltaria– amb l’aprovació dels pares o tutors. Significativa diferència que invalida, ja d’entrada, segons quines comparacions.

Però n’hi ha més, i al meu parer més desequilibrants encara, perquè rauen en la filosofia mateixa de l’activitat: en els castells, la caiguda és l’accident, és el fracàs, és precisament allò que es vol evitar. No és, de cap manera, la gràcia de l’activitat. Al contrari. I encara menys ho és prendre mal. No és el que es busca, no és el que es gaudeix, no és el que el públic va a veure.

Per no parlar del fet que el món casteller porta anys estudiant i implantant exitoses mesures per minimitzar les lesions. Ique les colles cada vegada assagen més i millor, i cauen menys. Per això és maliciós i indocumentat insinuar que, com que la participació de nens en els castells és permesa, els correbous també ho han d’estar. Busquin altres arguments.

Temas

  • OPINIÓN & BLOGS

Comentarios

Lea También