Caçar Pokémons

Ho confesso. He capturat un Pokémon. Dissabte, del sofà de casa estant, em vaig baixar a l’iPad el videojoc de realitat augmentada que ha desenvolupat Niantic.Inc i que s’ha convertit en una bogeria mundial. Jo estava escarxofat al divan, amb els peus a la tauleta (a l’estil d’Aznar al ranxo de Bush), quan només començar el joc se’m va parar un Pokémon al dit gros del peu. Instintivament vaig prémer la pokeball, que vindria a ser el gallet d’una arma convencional, i em vaig carregar la bestiola. Un instant després de fer puf, ja sortia un altre Pokémon de les prestatgeries de la llibreria de casa. És evident que el joc enganxa i no només a la canalla que va pel carrer furant animalons. Dissabte, el Bisbat de Màlaga convidava a través d’un tuit a anar a caçar pokémons a les esglésies de la diòcesi. Sabíem per santa Teresa que «Dios también anda entre pucheros», però mai ens podíem imaginar que també ens el trobaríem al Pokémon Go.