Cal comparar?

Moltes persones de bona fe i moltes famílies de vida senzilla, s’han vist arrossegades a malsons, malestar i penúries perquè uns individus sense escrúpols, per uns fets presumptament delictius els han portat, en molts casos, a la ruïna. A les esmentades persones se’ls ha titllat de malfactors, aprofitats, facinerosos i traïdors. Fins i tot se’ls ha comparat amb Judes, el personatge de l’Evangeli que va trair el seu Mestre i amic aprofitant-se de la confiança i beneficiant-se econòmicament.

Jo crec que la comparació és lletja i la semblança amb l’apòstol és errònia. Judes es va suïcidar perquè es va penedir i, abans, va tornar els diners. Els esmentats personatges no s’han penedit. Fins i tot es creuen i ens volen fer creure que han fet un bé a la societat. No han deixat aquest món (no cal arribar tan lluny), però tampoc no han tornat els diners i els afectats paguen les conseqüències.

El relat de Mateu (27, 6 ss) diu que els grans sacerdots varen recollir els diners tornats però no els varen voler per al temple perquè eren preu de sang. Calia «barquejar-los»?

Judes (i no el vull justificar) amb la seva malifeta va facilitar la meva redempció (i la d’algú més). Aquí hi juga un paper el regal de la fe que me la poden prendre qualsevol moment i quedar-me sense. Tot són presumpcions però les comparacions, de vegades, no són massa encertades.

Josep-Enric Peris i Vidal

(Reus)