Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Opinion Punto de vista

Camins per avançar

El turisme relacionat amb la natura exigeix que les institucions públiques tinguin cura dels espais naturals més emblemàtics i dels camins que permetin accedir-hi

Josep Gironès Descarrega

Whatsapp
Josep Gironès Descarrega.

Josep Gironès Descarrega.

El refranyer popular, de sempre savi, ens diu que tots els camins porten a Roma, i potser és cert, ja que arreu del món hi ha una xarxa ben espessa d’autovies, carreteres, camins i senders que permeten accedir a qualsevol lloc. Inicialment, els primers humans transitaven pels mateixos viaranys que els animals obrien en el seu trànsit cap als llocs on s’alimentaven, abeuraven o descansaven. Més endavant i quan les persones s’establiren a viure en llocs fixos, obriren nous senders que els permetien mantenir contacte amb altres grups humans, anar a caçar o cercar les millors pastures pels seus ramats.

Els nostres avantpassats ibers ja comptaven amb caminois ben definits, unes vies de comunicació algunes de les quals es van ampliar a partir de l’arribada dels romans, una civilització que va construir una àmplia xarxa de calçades que arribaven arreu del seu ampli Imperi. D’aquell temps ençà, algunes vies s’han convertit en autopistes, en la mateixa mesura que s’obrien noves carreteres i camins.

És ben evident que els camins han estat una de les bases que han fet possible els contactes entre les persones, amb unes relacions de tota mena que han propiciat que la nostra civilització sigui tal com és. Ara per ara, alguns d’aquells vells camins i senders han perdut la seva utilitat inicial, per bé que la majoria encara fan possible l’accés a espais naturals que tenen uns valors ecològics i paisatgístics de gran impacte visual. Malauradament, altres viaranys s’han deixat perdre, ja sigui per falta de conservació o perquè algú se’ls ha apropiat. I resulta ben trist veure un tram de carrerada plantat amb oliveres o vinya, i encara més trobar-se una construcció de nova planta al mig d’un camí.

En les zones rurals i de muntanya, fins ben avançat el segle passat els camins servien per anar i venir dels espais de conreu, ja fos a peu o a cavall dels soferts equins que tanta utilitat han tingut entre la pagesia. Així mateix, era per les carrerades per on transitaven els pastors amb els seus ramats. En tots dos casos, cal entendre que els camins anaven associats al treball i que el caminar era més una obligació que no pas una devoció. A partir dels anys seixanta, amb l’arribada dels vehicles de motor es deixaren de banda els animals de càrrega i arrossegament. Aleshores, alguns camins van viure una positiva transformació, quan foren ampliats o millorats en el seu traçat per possibilitar el trànsit rodat; per contra, altres vies quedaren en desús i, a poc a poc, en l’oblit.

En els darrers cinquanta anys la nostra societat ha evolucionat molt favorablement i l’oci ocupa un bon espai entre les preferències de moltes persones. Al moment d’ocupar el temps de lleure hi ha un ampli ventall d’ofertes, les quals ajuden al desenvolupament físic i mental de qui les practica. A les ciutats, anar al gimnàs és comú entre les persones que disposen de poc temps per exercitar-se físicament. Si sortim de l’àmbit urbà, ens trobem que hi ha una gran inclinació a transitar per camins i senders, ja sigui amb bicicletes tot terreny o a peu. És el plaer de caminar i de moure’s més enllà dels espais habitats. La major part dels nostres camins rurals i de muntanya tenen un gran atractiu, ja que el seu trànsit permet observar la natura en les seves més variades formes. Quin espectacle!, trepitjar el terra amb el cel per sostre, veure un conjunt de roques configurades de forma inversemblant, un grup d’arbres sorgit en un espai singular o els més diversos animals que omplen de vida la natura. Així mateix, els camins permeten arribar a petits nuclis habitats carregats d’encant, a fonts situades en espais frescals, a ermites plantades en espais encisadors o accedir a alçades que constitueixen talaies impressionants. S’arriba arreu!

La utilització dels tant vells com bells camins ja fa alguns anys que va propiciar l’aparició del turisme rural, una activitat que aporta grans beneficis socials i econòmics als municipis i a les famílies que s’hi han especialitzat. A partir de l’interès que els camins, els senders i les carrerades desperten entre els senderistes i els cicloturistes, als pobles de muntanya i altres llogarets que poden oferir paisatges i llocs singulars s’hi construeixen residències i s’obren restaurants, al mateix temps que els comerços locals compten amb una major clientela i una més àmplia oferta de productes. Tot plegat ajuda el desenvolupament de les zones abans més desafavorides, al mateix temps que es pot frenar el despoblament que pateixen la major part de pobles de muntanya i interior. I, també cal dir-ho, un bon desenvolupament econòmic igualment fa possible el manteniment de les tradicions i costums que formen part de la base cultural dels pobles.

Podríem posar alguns exemples de municipis que, sense deixar de banda el seu passat agrícola i ramader, han apostat pel turisme rural. Quin goig que fa, veure aquests pobles nets i polits, amb els edificis històrics ben adequats, els camins perfectament conservats i molts establiments comercials oberts. És vida!

A més, a Catalunya ja fa molts anys que diversos grups de persones especialitzades inicien els nostres joves i infants en el lleure relacionat amb la natura, ja que s’ha ben entès que la relació amb el medi rural forma part de la bona educació física i cultural. I cal dir que aquesta iniciativa rep el suport de les nostres institucions.

Com resulta evident, el turisme relacionat amb la natura exigeix que les institucions públiques tinguin cura dels espais naturals més emblemàtics i dels camins que permetin accedir-hi. Així mateix, demana les mínimes ingerències en forma de grans conjunts d’aerogeneradors, grans torres elèctriques o amplis transformadors. Cal que hi hagi mesura! Igualment, demana que totes les persones -les que viuen als pobles rurals i les que els visiten-, respectem al màxim l’entorn, per tal de mantenir viu el seu encant.

Tal com s’ha pogut llegir, els camins que abans tenien una utilitat pràctica ara han de fer possible que les persones ens moguem a gust pel territori, que practiquem una activitat física moderada, que adquirim nous coneixements culturals i que establim profitoses relacions personals. Cert, la base són els camins, però són les institucions públiques les que n’han de tenir cura en benefici de la salut i del bé comú.

Josep Gironès Descarrega (la Fatarella, 14 d’abril de 1954). En l’apartat literari, quatre de les seves novel·les han obtingut destacats premis. També ha publicat llibres de relats curts, guies de camins, cuina, biografies i altres activitats relacionades amb el territori i les persones. Col·labora amb revistes tècniques i locals i ha publicat més de dos-cents articles al ‘Diari‘.

Temas

Comentarios

Lea También