Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Campions en comunicació

Censuro els partits que poden governar les institucions públiques de forma poc equitativa

Josep Gironés

Whatsapp
Campions en comunicació

Campions en comunicació

La comunicació entre les persones és bàsica per entendre’ns, tan important que amb el pas dels anys ha esdevingut una ciència, la qual, aplicada a la política, constitueix una eina bàsica perquè les diverses formacions polítiques facin arribar els seus missatges a la ciutadania.

Efectivament, dintre de les ciències polítiques, la comunicació política s’encarrega de la creació i de la difusió de missatges a través dels diferents mitjans de comunicació, alhora que en valora els seus resultats, per tal d’afinar la seva estratègia que els permeti assolir els objectius plantejats. A aquest efecte, les tècniques de comunicació són bàsiques de cara a la consecució del poder polític i pel manteniment del control dels diversos òrgans de govern.

Malauradament, la comunicació de les gestions polítiques protagonitzades pels partits i les seves repercussions en la societat ja fa temps que ha deixat de moure’s pel terreny de la veritat. Més enllà de transmetre la realitat, els polítics i els mitjans que controlen difonen i magnifiquen tota aquella informació que els pot ajudar a decantar el poble en favor seu, deixant expressament de banda aquells capítols que són més desagradables als possibles votants.

A Espanya la comunicació política ha arribat a grans nivells d’efectivitat, de tal calat, que és capaç de moure les voluntats imprescindibles perquè una forma de fer política que només beneficia un cercle ben concret de persones –i que en conseqüència perjudica àmplies capes de la població–, es mantingui al llarg dels anys.

La base d’aquest èxit és que s’han creat missatges que són entenedors per a una gran majoria de ciutadans, uns postulats que es mouen entre les promeses, els desigs, els sentiments i la por, una combinació que, alhora, evita visualitzar la gran quantitat d’anomalies que, en un país de solera democràtica, haurien acabat amb les formacions polítiques que les han protagonitzat.

En els darrers anys, el partit que millor ha convençut la ciutadania que ocupa la centralitat política –malgrat que tot sovint sigui a força de qualificar la resta de formacions de radicals–, té força partidaris. Tanmateix, aquesta presumpta centralitat a la pràctica queda desmentida per una política que té incomptables capítols de corrupció –que internament es qualifiquen d’esporàdics–, on es barregen presumptament personatges que remenen bosses plenes de bitllets de cinc-cents euros amb altres que mouen diners de l’erari públic en benefici dels amics i parents. I sense perdre de vista irregularitats com els paradisos fiscals, els clubs de prostitutes de luxe que queden a l’abast de la casta i altres aberracions que haurien de ser impròpies de qualsevol persona.

La mateixa carència de centralitat política es mostra al capítol laboral, quan les feines de poca qualitat creixen exponencialment, en la mateixa proporció que minven els sous. Al mateix temps, al capítol social les retallades afecten la sanitat, la seguretat i l’ensenyament, tres de les bases de la societat del benestar. I això encara va acompanyat amb el buidatge del fons de pensions, que baixa a mesura que creix el dèficit de l’Estat.

He evitat expressament esmentar partits i polítics, més que res perquè crec en la intel·ligència dels possibles lectors, però critico especialment aquells polítics que, sense cap mena de pudor, han aixecat obres faraòniques i de dubtosa necessitat; aquells barruts que tenen capacitat de mentir de forma descarada sense que els canviï la cara; els que s’han associat al voltant de les caixes B, els que utilitzen els ressorts del poder per atacar els seus adversaris polítics, i els que amb lleis de tota mena volen evitar que el poble es pugui manifestar de forma lliure i democràtica.

Com resulta prou entenedor, censuro les formacions polítiques que, a partir de la seva capacitat de comunicació, poden governar les institucions públiques de forma poc equitativa. Tanmateix, el retret també hauria d’arribar a les persones que es conformen amb els missatges que reben, sense preocupar-se gaire de saber quina és l’autèntica realitat, una veritat que, a força de ser punyent, massa sovint es vol evitar a força d’amagar el cap i el pensament sota l’ala de la ignorància.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También